PUNT DE VISTA: "Confessions de bar" per Sico Fons

"Confessions de bar"  per Sico Fons

És ben conegut que els bars i les tavernes solen ser punt d’encontre de gent de tota mena on no és difícil trobar-hi grans oradors, filòsofs tot-terreny, salvadors de pàtries i mons, futbolistes frustrats, anarquistes nihilistes i, sobretot, borratxos compulsius. Jo, no sé si per les meues lectures de Charles Bukowski i Henry Miller, o per un irreprimible i una mica perillós tedi, solc freqüentar aquests llocs –antres anava a dir– a la recerca de bons espècimens de la fauna humana o potser, confesse, amb l’esperança de trobar-hi bons personatges per als meus relats i novel·les.

No fa gaire, n’hi vaig trobar un que no em va semblar especialment original ni tan sols interessant, però que he decidit esmentar-lo ací donat el tema que hi vam tractar: el de l’espanyolitat i el de la llengua dels valencians (res a veure, però, amb la famosa, per a nosaltres, obra de Sanchis Guarner).

 De fet, em va semblar tan previsible i tòpic en tots els seus trets que l’haguera bandejat ràpidament si no fóra perquè va ser ell qui es va entestar a parlar-me i parlar-me i parlar-me d’ell, la seua vida i el seu pensament. Narcisisme pur i dur. 

Era un home de poc més de 40 anys, camioner de València de pare castellà i mare valenciana que s’havia casat a Alzira i, que em va confessar amb fingida compunció, que malgrat entendre’l perfectament, no sabia pronunciar ni un mot de valencià. La vida és injusta, xe. El que és clar, em va donar a entendre al llarg de la conversa, és que els valencians hem d’estar orgullosos de ser valencians i també... de ser espanyols. Em va interrogar amb la mirada en veure que no assentia immediatament les seues paraules. Jo vaig beure un llarg i fresc glop de cervesa (quin avorriment, aquestes discussions bizantines que no ens menaran enlloc) i per fi li vaig contestar: “No, discrepe una mica de tu”. 

El camioner va fer una cara que palesava clarament que la meua discrepància no representava cap sorpresa per a ell i ràpidament va demanar dues cerveses més. Per fi un contertulià que li feia cas. Els valencians, em va aclarir en castellà, hem d’estar orgullosos tant de ser valencians com de ser espanyols. “Quan viatge per Alemanya, França o Suïssa, posem per cas, i veig o escolte un espanyol, sent que la sang se m’altera i el cor se m’ompli de goig”. Jo li vaig mirar el lloc del pit on em vaig imaginar que romandria el seu cor, però l’únic que hi vaig percebre va ser el bony produït amb tota seguretat per un paquet de tabac. ¿O és que potser el seu goig tenia eixa curiosa forma quadrada? “No em digues que a tu no et passa igual?”, em va etzibar. “No, no em passa igual”, vaig reconèixer, “Ho lamente”, vaig mentir, “però no em passa això”. 

Per descomptat que no li vaig dir que en realitat em passava tot el contrari; si per París, Londres o Roma m’ensopegava amb el típic grupet de turistes espanyols cridaners i sorollosos, el que feia era escapolir-me’n ràpidament. “Mira, amic”, li vaig dir amb ganes de finalitzar ja aquella conversa, “la cosa per a mi és ben senzilla. A voltes és bo simplificar les coses, perquè això sovint ens dóna una percepció immediata i contundent de tot plegat. Potser incompleta, però essencial. Jo considere que no tinc més pàtria que la meua llengua, el meu idioma; i com que l’idioma d’Espanya és, per molt que ho vulgueu dissimular a vegades, el castellà o espanyol, jo NO em considere espanyol. La meua pàtria és la llengua catalana, i els meus compatriotes tots els que parlen aquesta llengua”.

El camioner em va fitar amb una barreja que a mi em va semblar d’admiració, sorpresa i menyspreu i instintivament va observar la meua mà dreta que reposava plaentment damunt la butxaca dels pantalons. ¿Que potser temia que sobtadament traguera una pistola i li buidara el carregador en el seu cor farcit de goig i tabac? Curiosament en aquell moment va brindar amb mi per la nostra salut i em va dir que, tot i les nostres evidents diferències, em respectava, ja que jo en tot moment li havia parlat amb educació i claredat. Tot seguit em va proposar que anàrem als lavabos on em convidaria a una bona ratlla de farlopa. Cosa que, per a la seua sorpresa, li vaig refusar amb la màxima cortesia possible. Poc després es va acomiadar i se’n va anar. El camió i un llarg viatge a Alemanya l’esperaven. 

Adéu-siau que li vaig dir, mentre observava la distància que anava separant-nos; una distància insalvable que ens converteix, a tots els espanyols i a tots nosaltres, en éssers radicalment oposats. Espanya només vol existir amb els Països Catalans inclosos i nosaltres tot just posem existir amb els espanyols fora de la nostra terra. Dins d’Espanya inevitablement desapareixerem. Vet aquí el problema. 

 Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor.