PUNT DE VISTA: "Silenci i por" per Sico Fons

Ho sé, he escrit d’açò moltes vegades; però què hem de fer. De tant en tant, em vénen al cap, certs records i necessite –tal vegada per tal de neutralitzar-los– escriure’ls. Ja sabeu, l’escriptura com a teràpia. Segur que vos sona això.

I és que, hi ha coses en la vida que et marquen, que et marquen per a sempre. I a mi em va marcar, i no per a bé, el Servei Militar.

Recorde els llunyans temps en què vaig fer la mili; el Servei Militar obligatori –anys 80. Em va tocar fer-la en Cavalleria, a Écija, Andalusia. Depósito de Recría y Doma de Caballería. Hi havíem de domar, d’ensinistrar cavalls salvatges, que eren poc més que poltres.

També recorde l’olor que percebíem els soldats, quan entràvem a la quadra on romanien els cavalls lligats als pesebres, aterrits, els pobres, amb els ulls destil·lant pànics i temor. Hi sentíem olor de por, la nostra pròpia olor. I la dels cavalls, també. Perquè no sé si ho sabeu, però la por fa olor. Fa pudor.

És una olor enganxosa, àcida i rància que s’apodera dels cossos humans i acaba instal·lant-se als objectes i les parets del voltant –en el nostre cas, a les parets de la quadra.

I havíem d’introduir-nos, amb crits i colps de vara, entre els cavalls nugats a llurs pesebres i agafar-nos a les crins perquè notassen el contacte humà... i la veu humana.

Pobres cavalls, que, aterrits, l’únic que desitjaven era que els deixàrem en pau i lluny de la nostra presència.

Però nosaltres, impel·lits per les tronadores veus dels oficials i suboficials, havíem de complir les ordres i deixar que els cavalls ens esclafassen. Cos contra cos, lluita contra lluita, crits contra renills, plors contra esbufecs, ràbia contra ràbia... llàgrimes, malediccions, perplexitat, estupefacció, fàstic... silenci...

I els soldats ens miràvem entre nosaltres amb ulls interrogants com cercant una resposta a les nostres preguntes. Que potser allò era un somni? Que potser allò era un malson ideat per una ment obscena i maquiavèl·lica? No podia ser veritat que ens estiguera passant això. Allò no podia ser real. I, sobretot, per què, per què?

Però a les nostres desesperades preguntes, només ens responia el silenci. Maleït silenci de mort!

El mateix silenci de quan vèiem un soldat dut a cuita-corrents cap a l’hospital, amb una coça marcada sobre el seu rostre o el seu pit... El mateix silenci quan vèiem els ulls de

terror dels cavalls, pobres cavalls. Silenci quan vèiem els ulls opacs i negres dels suboficials, impertèrrits, hieràtics i buits... buits de tot... he dit de tot.

Silenci ara, quan recorde la meua estada en l’Exèrcit espanyol durant 13 mesos i un dia, que em va ensenyar fins a quin punt tan baix, de misèria i crueltat, pot arribar la condició humana, i fins a quin punt puc arribar jo a odiar tots els exèrcits del món.

Exèrcits, sou la prova més que evident del fracàs, del terrible fracàs, de la civilització humana. Maleïts sigueu! 

Sico Fons