És temps d’arnadí o de caramull, que li diem a Tavernes, un
dolç que es diu és d’origen morisc, però.... que volem que us hi diguem?
Simplement recordar que tant la carabassa com el moniato que són bàsics en l’elaboració,
són d’origen americà i foren introduïts a Europa en el segle XVI. Això no vol
dir que els moriscos existents no foren els primers en elaborar aquest dolç,
això si ja seria en un curt espai de temps perquè a principi del segle XVII
(1609-1614) es firmaren els decrets i foren expulsats del nostre territori.
De tota manera, la tradició diu que és un dolç dels antics moriscos (a falta d’investigació, que veiem difícil perquè hi ha poca cosa de tractats valencians de cuina) i a més, és molt tradicional a la zona de Xàtiva, que se l’han apropiat com a dolç propi, i a la Valldigna, que ens l’hem deixat apropiar, potser perquè mai només el confeccionem a Pasqua i/o perquè no s’ha potenciat com a postres dels restaurants d’ací, excepció feta del Restaurant Víctor.
Bé, i dit açò, com a notes del nostre dolç típic, passem a la confecció:
Posem la carabassa al forn, partida per la meitat i li traurem les pepides. Amb una hora al forn sobre els 200º graus la tindrem ja ben torrada. Traiem la polpa de la carabassa i la desfem un poc, bé a mà amb qualsevol estri casolà o si voleu amb el braç elèctric i aconsellem de no passar-vos: és només desfer-la un poc, i més si té bolics de polpa.
La poseu dins d’un saquet de tela i que estiga escorrent tota la nit, i millor com mana la tradició a la serena.
Per elaborar-lo cal mesclar la polpa de la carabassa a parts igual amb sucre. Nosaltres aconsellem de no posar tant de sucre si no voleu un punt de dolçor massa gran. De tota manera l’arnadí o caramull és, per definició, un dolç ben dolç encara que això sempre va a gust del consumidor.
També hi ha qui trau el punt al sucre abans d’abocar-hi la polpa de carabassa a la cassola on treballem. Cadascú té el seu costum a l’hora del procés d’elaborar-lo.
Es va remenat al foc després d’abocar-li la ratlladura d’una llima i canella fins que prenga un color obscur, no massa, senyal que la massa està ja cuita.
Particularitats: a la massa se li pot afegir, al gust de cadascú, ametlló (ametlla mòlta) i ametlles, panses i trossets de nous. Això és potestatiu, així com la quantitat, segons el costum de les famílies que l’elaboren així i tenint en compte si els agrada més o menys carregat de fruits secs.
Una cosa si és ben certa: el resultat d’un arnadí amb aquests ingredients afegits és espectacular. És un arnadí més potent en unir els sabors de la carabassa i dels fruits secs.
Amb aquesta mescla, i dins d’un recipient baixet, tipus cassoleta de fang o ara que som més moderns de cristall resistent al forn, amunteguem la massa fins formar una mena de cons que es decoren amb ametles, pinyons i fins i tot amb terrossos de sucre.
El resultat el posem al forn, a una temperatura entre 150 i 170º graus, més be fluix que fort que no es soflame, i fins que estiga daurat. I bon profit.... i a conservar les tradicions i els costums!!
De tota manera, la tradició diu que és un dolç dels antics moriscos (a falta d’investigació, que veiem difícil perquè hi ha poca cosa de tractats valencians de cuina) i a més, és molt tradicional a la zona de Xàtiva, que se l’han apropiat com a dolç propi, i a la Valldigna, que ens l’hem deixat apropiar, potser perquè mai només el confeccionem a Pasqua i/o perquè no s’ha potenciat com a postres dels restaurants d’ací, excepció feta del Restaurant Víctor.
Bé, i dit açò, com a notes del nostre dolç típic, passem a la confecció:
Posem la carabassa al forn, partida per la meitat i li traurem les pepides. Amb una hora al forn sobre els 200º graus la tindrem ja ben torrada. Traiem la polpa de la carabassa i la desfem un poc, bé a mà amb qualsevol estri casolà o si voleu amb el braç elèctric i aconsellem de no passar-vos: és només desfer-la un poc, i més si té bolics de polpa.
La poseu dins d’un saquet de tela i que estiga escorrent tota la nit, i millor com mana la tradició a la serena.
Per elaborar-lo cal mesclar la polpa de la carabassa a parts igual amb sucre. Nosaltres aconsellem de no posar tant de sucre si no voleu un punt de dolçor massa gran. De tota manera l’arnadí o caramull és, per definició, un dolç ben dolç encara que això sempre va a gust del consumidor.
També hi ha qui trau el punt al sucre abans d’abocar-hi la polpa de carabassa a la cassola on treballem. Cadascú té el seu costum a l’hora del procés d’elaborar-lo.
Es va remenat al foc després d’abocar-li la ratlladura d’una llima i canella fins que prenga un color obscur, no massa, senyal que la massa està ja cuita.
Particularitats: a la massa se li pot afegir, al gust de cadascú, ametlló (ametlla mòlta) i ametlles, panses i trossets de nous. Això és potestatiu, així com la quantitat, segons el costum de les famílies que l’elaboren així i tenint en compte si els agrada més o menys carregat de fruits secs.
Una cosa si és ben certa: el resultat d’un arnadí amb aquests ingredients afegits és espectacular. És un arnadí més potent en unir els sabors de la carabassa i dels fruits secs.
Amb aquesta mescla, i dins d’un recipient baixet, tipus cassoleta de fang o ara que som més moderns de cristall resistent al forn, amunteguem la massa fins formar una mena de cons que es decoren amb ametles, pinyons i fins i tot amb terrossos de sucre.
El resultat el posem al forn, a una temperatura entre 150 i 170º graus, més be fluix que fort que no es soflame, i fins que estiga daurat. I bon profit.... i a conservar les tradicions i els costums!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Podeu enviar els vostres comentaris d'actualitat. La Cotorra de la Vall els publicará com a notícia sempre que siguen d'interés general i després de comprovar-ne la veracitat.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.