PUNT DE VISTA: Els anells de Saturn

M’agradaria constatar un fet que tot i ser ben conegut, no deixa de ser sorprenent i fins i tot preocupant: Tavernes, com el planeta Saturn, està completament rodejat de llargs i amples anells que semblen protegir-lo dels perills de l’espai exterior.

Efectivament, en aquests dies he tingut l’ocasió de comprovar personalment –per motius que ara no vénen al cas esmentar– aquesta avinentesa que a mi de bon principi em va deixar bocabadat i fastiguejat. Vivim rodejats d’un llarg cinturó, d’una sòlida muralla que ens envolta i aïlla de la resta del món. Amples anells que ens embolcallen com una mare aclaparadora als seus tendres nadons.

Una persona, molt donada a meravellar-se per qualsevol motiu, em comentava l’altre dia: “T’hi has fixat? Aquest poble està en una coma tot rodejat de muntanyes. No és curiós?”. I jo, sorneguer, li vaig contestar: “No, reina, estàs equivocada. Tavernes no està rodejat de muntanyes, està rodejat de merda”. Aquesta persona, una dona, no es va poder estar d’esclafir en fortes rialles.

Així és i ningú amb uns ulls i uns narius sans gosaran desmentir les meues paraules. Quilos, tones i tones de porqueria de tota mena romanen als afores de tota la ciutat. Bosses de brossa, animals morts, deixalles orgàniques, papers, botelles, matalassos, cadires, televisors trencats, pneumàtics, fem... de tot. Qualsevol cosa susceptible de ser rebutjada per l’ésser humà pot ser-hi trobada. És com una aurèola que expel·leix la nostra població, com una repugnant excrescència que traspua pels porus del poble.

Inútil és intentar culpar l’Ajuntament o els seus treballadors. Dissortats ells, que no tenen prou mans per a intentar reduir aquest anell inesgotable que no para mai de créixer. Aquesta vegada només podrem trobar-hi un culpable: tots nosaltres. Perquè val a dir que solament els habitants de la capital de la Valldigna poden ser considerats responsables d’aquest anell de brutícia que ens adorna. Sembla ser que molts dels pobladors de Tavernes consideren l’exterior de les seues cases –és a dir, el món sencer– com un immens i il·limitat abocador que la natura ha oferit generosament per a dipositar-hi els seus excrements. 

 ¿Quina classe d’educació han rebut aquestes persones per haver aconseguit bastir aquest formidable i flairós anell de porqueria? ¿Potser pensen que sempre trobaran un criat, un esclau que els netege el seu fem que no sembla sinó la mostra més palpable de la negror de les seues ànimes?

També seria injust culpar tots els vallers, però crec que seria bo meditar aquest assumpte i començar a intentar canviar aquesta mentalitat des dels llocs més pertinents: les famílies i les escoles.

Doncs així és la trista realitat i així li ho vaig comunicar a la dona que esmentava adés: “Em pensava que vivia en un poble habitat per persones i resulta que visc en un poble de porcs”. El somriure se li va glaçar a la boca. Em sembla que he trobat un altre motiu per a realitzar el meu somni, tantes vegades desitjat: anar-me’n a viure al cim de la muntanya. O tal volta deu existir alguna possibilitat de viatjar a Saturn?

Sico Fons

 Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor.  

 

 Com sempre hem dit, estem oberts a qualsevulla col·laboració, grandària un foli o poc més, i identificació real de l'autor, que podeu enviar al nostre correu electrònic