L'ESTAT DE LA QÜESTIÓ: Quan els nacionalistes deixen de ser dimonis amb banyes i cues i es converteixen en àngels si els interessen per a aconseguir el govern.

És el mateix Govern central, el que presidit per Mariano Rajoy, ha iniciat una forta batalla judicial contra els governants de la Generalitat de Catalunya, que pot acabar amb algun, com el portaveu de CDC en el Congrés, Francesc Homs, amb greus problemes judicials. Sense oblidar el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut aprovat per referèndum, una acció que ha desembocat en el fort independentisme català. 

Aqueix mateix Govern central ha obtingut aquest dimarts una victòria parlamentària amb gran contingut simbòlic en dominar la Mesa del Congrés gràcies al recolzament que nacionalistes bascos i catalans han donat al pacte PP-Ciudadanos. 

No és la primera vegada que el PP, que fa bandera de la unitat d'Espanya i de la lluita contra el nacionalisme per a guanyar vots fora de Catalunya, arriba a acords que podrien semblar contra natura. Com el del dimarts, dia 18 de juliol, una setmana després que Mariano Rajoy afirmara que un acord amb CDC seria "radical i absolutament contrari a l'essència de la Constitució". 

Però no és la primera vegada que ocorre. El 28 d'abril de 1996 José María Aznar i Jordi Pujol tancaven en l'hotel Majestic el vot afirmatiu per a la investidura del candidat popular, quan encara ressonava el “Pujol, enano, habla en castellano” que cantaven els militants del PP en la seu del partit en la nit electoral, el 3 de març. 

Al final, el 4 de maig Aznar va ser investit president per majoria absoluta (181 vots) amb el suport de CiU (16), PNB (5) i CC (4): és a dir, nacionalistes bascos, catalans i canaris, els mateixos que aquest dimarts, 20 anys després, han tornat a retratar-se del costat del PP.
Per què? Perquè segurament hi ha acords que s'aniran coneixent amb el temps, encara que alguns s’han conegut immediatament: així el PNB aconsegueix un lloc en la Mesa del Senat a més de grup propi en la Cambra alta; i CDC confia a aconseguir el grup propi en el Congrés. 

Fa uns mesos, quan el PSOE després de les eleccions del 20D podia aspirar a la Moncloa si tenia el recolzament dels nacionalistes o arribava a acords amb ells, dirigents del PP, inclòs Rajoy, atacaven aqueixa possibilitat sense compassió, oblidant que el PP ha coincidit habitualment amb PNB i CDC en votacions sobre reformes econòmiques en els últims anys.
En aquells dies Soraya Sáenz de Santamaría manifestava: “A mi m'agradaria saber què opinen els votants de Lugo o de Cantàbria, per ejemple, quan veuen que el seu vot servirà per a donar veu, més participació i més relleu als independentistes en el Senat". 

Tambien va anar contra Sánchez el portaveu parlamentari del PP, Rafael Hernando, quan va carregar contra un possible govern socialista recolzat per Podemos i els nacionalistes. En declaracions a la Cadena Ser al gener, va assenyalar que el PSOE pretenia pactar amb "els bolivarianos" i amb "els qui volen trencar Espanya" (…) "Anar-se amb l'extrema esquerra o amb els independentistes seria molt negatiu”. 

Açò deien els dirigents del PP dels acords amb nacionalistes d’altres formacions fa només uns mesos. Però ara i fa pocs dies, el 13 de juliol, Rajoy encara afirmava que era "molt difícil" un acord amb CDC per ser "radical i absolutament contrari a l'essència de la Constitució". Però una setmana després, el mateix Rajoy sembla estar más prop de la Moncloa precisament per l’acord amb CDC i PNV en la Mesa del Congrés.