Allò que el vent s'endugué de la Cultura amb 20 anys de govern del PP

La cultura és una paraula delicada
tan perillosa com la dinamita
generalment em manca més que en sobra
generalment tothom en necessita.
                        F. Pi de la Serra 

Un professional vinculat al Món de la Moda deia fer poc que la Cultura ha sigut el taló d'Aquil·les del PP al no saber-la gestionar de cap manera. Han passat cinc legislatures, quatre presidents i nou consellers però un repàs a les principals manifestacions culturals evidencia que, sota l'aparent pujada de l'activitat cultural, es troba pitjor que fa 20 anys i alguns bucs insígnies encallats. La cultura ha involucionat 

EL QUE HA DESAPAREGUT

1. RTVV. 

La decisió de Fabra de tancar RTVV és la pitjor herència que pot deixar el PP. El tancament es troba immers en un laberint legal de difícil resolució i ha constituït un míssil a la línia de flotació de la indústria audiovisual que es troba en una situació límit amb un atur superior al 90%, i un atac als parlants en valencià que han vist com perdien la seua principal via de visibilitat. 

2. La Mostra de Cinema. 

El festival formava part d'un projecte més ampli amb cinema i altres disciplines com la Literatura, amb la Trobada d'Intel·lectuals que el PP va oblidar, i una Trobada de Música del Mediterrani que el PP es va carregar. 

En arribar al govern, l’alcaldessa Rita Barberá va fitxar a l'escriptor i periodista valencià Lluís Fernández per a dirigir-la i aquest prenia decisions tan poc mediterrànies com homenatjar a actrius americanes com María Félix, Tippi Hedren, Lauren Bacall... Fernández va ser reemplaçat per Jorge Berlanga en 2001, qui només va durar dues edicions i avisava, abans de confirmar que no seguiria, que la Mostra corria perill.

Després d'una sèries de polèmiques, l'alcaldessa va anunciar al setembre de 2011 que no es realitzava per a estalviar: la Mostra era al 0,25% del pressupost del consistori.


3. El Centre Dramàtic Nacional/Teatres. 

 En 1988 la Generalitat va inaugurar el Centre Dramàtic i el teatre Rialto, que va ser un impuls a les arts escèniques i va veure el naixement de companyies teatrals en alguns casos encara en actiu com La Pavana, L'Om Teatre, Bambalina, Cremen Produccions o Albena Teatre.

Amb l’arribada del PP al poder va deixar de ser Centre Dramàtic, va deixar de formar tècnics i actors i el PP va començar a llogar sales de teatre i muntatges. En el 2007 Cultura va crear el Centre Teatral amb escassa activitat. 

4. Circuit Rock. En 1995, amb el PP al poder començava el decaïment i el 2012 era història. En l'actualitat el seu lloc l’ocupa “Sona la Dipu”, amb la qual va coincidir durant alguns anys i com no té caràcter autonòmic, no participen els grups d'Alacant i Castelló.

EL QUE ES VA CREAR I VA DESAPARÈIXER (O VA CAMÍ)

 
1. La Biennal de les Arts.

 La Biennal de València es va iniciar amb un gran espectacle en L'Hemisféric. Creada per Luigi Settembrini, un publicista italià sense vincles amb el món de l'art, va tindre tres edicions i aspirava, ni més ni menys, a superar a la centenària Biennal de Venècia.
La indefinició va ser la norma de la Biennal: projecte canviant, mostres sense visitants i mai un pressupost fix, però això sí: sempre milionari. La primera edició va superar els sis milions d'euros. La segona, incloent els espectacles paral·lels, va superar els dotze. Quan es va cancel·lar es va haver de pagar un milió d'euros d'indemnització a l'empresa per a la qual treballava Settembrini. Ningú la troba a faltar. 

2. La Ciutat de la Llum.

La millor metàfora de totes i cadascuna de les erràtiques accions escomeses en el camp de la cultura, i en concret del cinema i l'audiovisual, pels diferents governs del PP en les últimes dues dècades. El complex alacantí va tenir un cost de 265 milions d'euros i ara el valor comptable és de 94,4 milions, segons la informació facilitada pel Consell als aspirants a la compra del complex. 

3. La Llum de les Imatges. 

 Primer gran projecte cultural propi del PP impulsat per Francisco Camps com a imitació a “Les edats de l'home”. Es tractava d'organitzar una gran mostra d'art religiós restaurat vinculada a una diòcesi. Al juny de l'any passat es va anunciar el seu final. 15 anys d'existència, deu exposicions, una inversió de més de 102 milions d'euros i més de quatre milions de visitants. Aqueix era el balanç. Un impacte positiu, però el patronat de la Fundació acordava el tancament davant la falta de finançament i l'absència de patrocinadors privats. 

4. La Ciutat del Teatre de Sagunt. 

La Ciutat de les Arts Escèniques és possiblement un dels majors balafiaments realitzat pel PP durant aquests anys. Iniciada l'any 2000 fins al tancament en el 2013 va ser una despesa de desenes de milions d'euros que no es va concretar en res. La seua seu principal, les antigues Naus dels Alts Forns, va tenir desenes d'usos i cap fix, encara que només el cost de restaurar-les va superar els 26 milions d'euros. Es va arribar a plantejar un teatre a l'aire lliure al costat de la Nau, dissenyat pel grec Mans Perrakis, per la maqueta de les quals es va pagar 600.000 euros, mai es va fer.

5. El festival VEO. 

Impulsat i creat per l'actor Toni Cantó, el festival València Escena Oberta va constituir una sorpresa i una novetat en la vida cultural valenciana durant la seua breu existència. La seua primera edició es va celebrar en 2002 i va omplir els carrers de la ciutat amb muntatges de teatre alternatiu. La seua última edició es va celebrar del 16 al 27 de febrer de 2011, amb un índex d'ocupació de sales del 95%. Poc després d'anunciar-se la fi de la Mostra, l'Ajuntament de València va anunciar també la fi del VEO. Motiu un estalvi que no arribava al 0,1% del pressupost de 778 milions de l'Ajuntament.

6. La València Fashion Week. 

La València Fashion Week va nàixer com a Passarel·la del Carme en 1999 impulsada pel Consell de Zaplana. Es va reconvertir en setmana de la moda, per a homologar-se amb altres setmanes ja en marxa i així passar a formar part del calendari. A mitjan gener l'organització anunciava que tiraven la tovallola. Entre els motius l'endarreriment en els pagaments que l'ofegaven. 

Basat en un text de Valencia-Plaza