Article d'opinio: Els FEM fan el seu paper

En un article publicat en la premsa espanyola fa unes setmanes explicava què eren els Fenòmens Electorals Mediàtics (FEM). En síntesi, es tracta de fenòmens que giren entorn d'un líder carismàtic, amb bona capacitat comunicativa, i són catapultats per un mitjà de comunicació de masses, o més d'un. Participen en les eleccions i, gràcies al suport dels mitjans, obtenen presència en les institucions. Són, per tant, actors polítics però no organitzacions polítiques. Ideologia, organització, estratègia d'aliances possibles, projecte de municipi o de país... tot això no compta per als FEM.

Els FEM basen l'èxit en les dues característiques que he indicat adés i, per tant, depenen tant de les possibles febleses del seu líder com del voluble suport dels mitjans que els han creats. Els FEM no necessiten un discurs elaborat ni un programa polític concret. De fet, tot això és percebut com una nosa i una característica de la 'vella política' contra la qual diuen que es rebel·len, i basen la seua propaganda en missatges buits: 'Som la regeneració', 'Cal expulsar la casta'; ximpleries efectives per a un públic habituat a confondre la publicitat amb la realitat.

Els FEM han cobrat darrerament un gran protagonisme en la política espanyola, però són fenòmens ben coneguts i no aporten en absolut cap 'nova forma d'actuar' al panorama polític. Les seues proclames sobre la 'representació directa de la ciutadania', la 'participació efectiva a través de les xarxes socials' o la creació d'organismes que 'eviten la partitocràcia' semblen ben ridícules quan contemplem les seues estructures reals: rígides, estrictament piramidals. Malgrat que la majoria de periodistes i molts politicòlegs despistats els tracten com si fossen organitzacions polítiques i fins i tot s'esforcen a marcar diferències ideològiques entre ells, la realitat és obstinada: tots els FEM són essencialment els mateixos, els matisos que els diferencien són merament superficials.

Quin paper fan els FEM? En un primer lloc, serveixen d'agència de col·locació ràpida per a aquells que s'hi apunten --no ho confongueu amb militants. És fàcil de comprovar com, al marge d'un percentatge mínim d'ingenus, la major part dels qui integren les seues llistes són arribistes de tota mena --vinguts quasi sempre dels 'vells partits' contra els quals diuen que volen actuar-- i figuraires que ara, precisament ara que el vent ve favorable i no abans, han decidit de 'fer el salt a la política'. Però, això a banda, la presència dels FEM fa quasi sempre el mateix paper en el joc polític: afavorir el qui ja governa. Els FEM es presenten com les opcions per al canvi, un canvi que anuncien que serà 'radical', 'de cicle' i més bajanades per l'estil, però realment no fan sinó complicar aquest canvi i fins i tot impedir-lo.

Les recents eleccions andaluses han deixat la prova: el PSOE, que en la darrera legislatura havia hagut de suportar el control d'IU, ara --gràcies als FEM-- es queda de nou a soles i amb una oposició fragmentada i delirant al davant... En la mateix lògica, a les Illes i al País Valencià els FEM alleugereixen la crisi del PP. El PP valencià ha desfet amb il·lusió les maletes que ja tenia ben tancades de fa mesos. Un bon resultat dels FEM és la seua única possibilitat d'aferrar-se al poder i continuar l'espiral de corrupció i degradació a què ens ha sotmès aquests darrers vint anys, uns anys terribles durant els quals els integrants dels FEM no consideraven que calgués fer res.

I a Catalunya? La lògica és la mateixa: afavoreixen el qui ja té el poder. Això, en unes eleccions on l'eix real serà el sí o no a la independència, vol dir que afavoreixen el bloc independentista. Si les enquestes es fan més o menys realitat, d'un costat hi haurà Convergència, ERC i la CUP, tres organitzacions ben sòlides. Ningú no dubta que fins i tot la més petita, la CUP, té un cos organitzatiu, programàtic i electoral ben treballat i consolidat. I, a l'altra banda, al costat unionista? Doncs, amb un PP i un PSC en descomposició fulgurant queden... els FEM!

Quan el president Mas --que ingenu no ho és gens-- va dir en una entrevista recent que Podem era un obstacle per a la independència, no manifestava una por real sinó un desig: volia que l'obstacle per a la independència fos Podem; perquè si aquest és l'obstacle la feina ja és feta. Si a Espanya queda algú amb allò que en diuen 'visió d'estat' deu ser a punt de suïcidar-se.

 

Jordi Sebastià

Eurodiputat de Compromís