INFORME: ¿Quina és la salut del valencià, a hores d'ara?

L'any 1986 es va va aprovar la "Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià". El 2011, any del 25 aniversari, el percentatge de valencians amb capacitat d'escriure en la pròpia llengua havia passat del 7,03% al 31,77%, o siga, en xifres absolutes, de 262.407 persones capacitades per redactar un text en valencià es passava a 1.535.693 ciutadans els que la podien escriure. 

Aquest increment en la capacitat d'escriure en valencià és un dels pocs indicadors positius de l'últim balanç estadístic de la Subdirecció General de Política Lingüística. Un altre indicador positiu és l'evolució de les persones que saben llegir en valencià, doncs en un quart de segle han passat del 24,4% al 58,4%. 

Però no tot són flors i violes. La llengua parlada s'estanca. Els habitants que entenen el valencià ha passat del 77,1% al 84,8% en aquests 25 anys, però hi ha un senyal alarmant: en l’última dècada, el percentatge s'ha reduït un punt i mig.

El quart i últim gran indicador de l'informe de la Conselleria d'Educació és preocupant: el 1986 sabia parlar valencià un 49,5% de la població i des de llavors només ha incrementat un punt i mig, però eixe nivell ja estava i és el mateix que l'any 1991. En 20 anys no s'ha avançat en aquest terreny i a hores d'ara, la meitat de la població no sap parlar una de les llengües oficials del País Valencià. I fa 20 anys pràcticament que ens governa el PP. ¿Casualitat? 

El futur del valencià perilla perquè l'úsús social és molt baix, i fora ciutats i localitats menudes el valencià és una llengua poc parlada en el carrer, sobretot a grans ciutats com València, Alacant o Elx. 

La situació és crítica si mirem els màxims responsables de política lingüística del País Valencià. Tenim una portaveu del Consell, que és responsable de Política Lingüística que fa uns anys es va avergonyir públicament davant un congrés del seu partit, el PP, de parlar en valencià i va dir allò de "perdoneu-me si em passe al valencià però és la meua llengua materna i tinc aquest defecte". Parlar valencià és un defecte per a ells. I ens trobem també amb un president de la Generalitat Valenciana que no s'esforça ni a parlar en valencià ni a intentar-lo aprendre. Dos exemples doncs, de quin és l'interès per la riquesa lingüística que tenen les institucions polítiques valencianes. 

I per arredonir el perill, tenim l´atac indiscriminat de la Conselleria d´Educació a l'ensenyament plurilingüe en valencià amb la supressió d'unitats educatives en llengua pròpia, o decrets que obliguen a reduir el nombre d’hores en valencià o el tancament d’escoles públiques amb línies en valencià. Hi ha una política de marginació del valencià en l’àmbit educatiu molt clara. 

I damunt estem sense mitjans de comunicació televisius i radiofònics autonòmics que contribueixen a la normalització del valencià, sense una política educativa que potencie els programes d’ensenyament òptims i sense governants que utilitzen la llengua. Conclusió: el futur del valencià és poc esperançador. 

I si a tot això, li sumem que el percentatge d'ús del valencià entre pares i fills se situa entre el 20 i el 30% en diferents zones del País Valencià, deduïm que si no hi ha canvi en l'impuls de la llengua i la normalització lingüística, el valencià no anirà en la direcció adequada.

I no esperem que les solucions vinguen de fora. O els valencians ens ho prenem amb serietat i treballem pel conreu de la nostra llengua, o està condemnada a desaparéixer. Nosaltres som qui tenim el remei, les solucions a la mà. 

-