L’ESTAT DE LA QÜESTIO: El Papa Francisco deixa a Espanya fora de la reforma de l’Església.

Camps saluda a Cañizares davant d'Osoro

El Papa Francisco ha deixat a Espanya fora del pla de reforma que des del 2013 du a terme en l'Església catòlica: l'objectiu d'acostar-la als pobres i convertir-la en una institució més humil i sensible a les necessitats del poble, no s'ha plasmat a Espanya. No ho diem nosaltres: hi ha teòlegs que denuncien que el Papa Francisco no ha complit amb la seua promesa de democratitzar els nomenaments de dirigents de l'Església estatal.

Així s’ha recordat que Carlos Osoro i Antonio Cañizares van ser nomenats pel Papa Francisco com a arquebisbes de Madrid i València sense consultar l'opinió de les respectives comunitats catòliques. El principi de l'Església primitiva: “qui ha de dirigir a tots ha de ser triat per tots" una vegada més no s'ha complit.

Juan José Tamayo, director de la càtedra de Teologia de la Universitat Carlos III de Madrid, ha qualificat el fet de “preocupant perquè reflecteix la falta de democràcia i de participació que existeix dins de l'Església catòlica". El nomenament de Osoro ha estat lloat per molts pel seu caràcter proper i comunicatiu, encara que Tamayo opina que "no importa la personalitat, sinó el model d'Església que es vol imposar”. 

En una cosa si que semblen estar d'acord tots: és molt difícil que les coses vagen a pitjor, perquè l’arquebispat de Rouco Varela s'ha caracteritzat per una Església catòlica d'esquena al concili Vaticà II, allunyada de l'opció pels pobres, insensible a les situacions més dramàtiques de la crisi i amb un fort component dogmàtic i autoritari. Així, ultraconservador Rouco va ser capaç de cridar a la Policia perquè expulsara de l'Almudena de Madrid a un grup de persones que protestava pel drama social dels desnonaments.

De tota manera, els catòlics “progressistes” poden estar contents: Rouco no ha aconseguit que el Papa Francisco nomene al seu dofí Fidel Herráez, com a successor. 

El nou Arquebisbe de València, Antonio Cañizares, està considerat com un dels majors integristes de tot l'episcopat espanyol: va arribar a considerar més greu l'avortament que l'abús de menors per l'església i va declarar que "no és comparable el que haja pogut passar en uns quants col·legis, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament".

No era la primera vegada que irritava amb les seues declaracions als sectors progressistes de la societat. En el 2008, amb un govern socialista, assegurava en la premsa que en Occident s’estava donant una "revolució cultural laicista" i Espanya era la capdavantera " amb lleis de gènere que anaven més lluny del feminisme tradicional".

Ara, les primeres declaracions no són per preocupar-se de la situació de necessitat i pobresa que viuen milers i milers de valencians. En una carta des de Roma, on es trobava, assegura estar preocupat per la unitat de l’Església i d’Espanya: "Torne a Espanya amb un gran desafiu que no puc ometre i aprèmia: la unitat" per acabar amb un “porte amb mi una gran preocupació: Espanya mateix”.

Cañizares ha evocat la seua valenciania i s’ha mostrat orgullós del fet de ser valencià però admetent que no parla valencià mentre es refería a la nostra terra com a “Región Valenciana”, una paraula amb una clara significació conservadora, gest que ha decebut a l’Església valenciana progressista.

Cañizares accedeix a una de les arxidiòcesis més importants, la de València, on no serà rebut precisament amb palmells i rams com Jesús en el Diumenge de Rams. El mateix Tamayo ho assenyala com un dels més integristes de tot l'episcopat espanyol.

En resum, i com diu aquest teòleg proper a les tesis de l'alliberament , els nous nomenaments semblen dir-nos que les reformes que el Papa fa a l'Església universal s'ha detingut en l'Església espanyola.

-