L'ESTAT DE LA QÚESTIÓ: Vénen temps d'eleccions...

Es temps d’eleccions a la SIUM de Tavernes. I arriben a menys d’un any de les eleccions locals. També arriben quan el PP, després d’uns anys de demostrar-nos el seu destrellat fent dependre les bandes de la Conselleria de Governació, rectifica i les passa al lloc on mai haurien d’haver eixit: la Conselleria de Cultura i Educació. 

Seguim en aquest escrit l'argumentari del diputat de Compromís, Josep Maria Pañella, potser la persona que més ha lluitat per les societats musicals en Les Corts Valencianes, perquè els considerem totalment vàlids i realistes. 

 

Així, coincidim quan diu que les institucions musicals, admirades, volgudes i festejades pel poble valencià, foren insultades i denigrades pel Govern valencià del PP, més preocupat de fer clientelisme que no de reconèixer els mèrits que els correspon a cadascú. Era el temps de Camps, l’expresident del PP, amb un objectiu clar en la seua política cultural: beneficiar a aquells que li ­rien les gràcies, donar protagonisme a qui l’elevava als altars i enfonsar, tant a nivell de solvència social com econòmica, a tots aquells que no és prestaven al joc clientelar.

 

Les bandes valencianes i les seues escoles de música, representades per la Federació de Societats Musicals, patiren la seua independència política. Camps no podia acceptar que els músics tinguen ideologia pròpia, si no era com la seua; no podia suportar que les bandes foren propietat dels músics i no podia permetre la pluralitat d’opinió dins d’un col·lectiu que, el volien com a propietat privada del PP.

Van fer política basada en crear una xarxa clientelar. I va ser una política errática, sense objectius on la responsable de Cultura de l’època, Trinidad Miró, va enganyar a tots els músics amb falses promeses a l’assemblea de Borriana i els va tornar a enganyar quan en un ple de les Corts li va contestar al mateix Pañella, que “sí a tot”, que “sí” anava a atendre les peticions de la federació. Va ser una relació tan desastrosa la de Miró-Federació que se li va encarregar a Blasco arreglar-ho. Aquest, es reuneix amb la federació, un gest que pensaven els músics era de bona voluntat i que va acabar amb la proposta econòmica del PP de rebaixar 7,6 milions d’euros la petició inicial dels músics.

Blasco, va vore que sense diners no podia fer res, i va abandonar el seu paperot, i li’l va passar a Serafín Castellano, conseller de Governació, que no tenia competència en temes de cultura. 

Les bandes valencianes no necessitaven canvis de consellers sinó el reconeixement del seu valor i potenciar la declaració com a Bé d´Interès Cultural de caràcter immaterial, contemplat en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, i la dotació econòmica que calia per a seguir la seua tasca cultural i social, una tasca que els ha convertit en símbol del País Valencià.

Fins a eixes hores només hi havia clar que la política cultural de la Generalitat no existía i el Consell havia abandonat els músics valencians. En paraules del diputat de Compromís, Pañella, en l’afer de les bandes el govern valencià del PP posava música de copla española i una lletra tan coneguda com “la falsa moneda, que de mano en mano va y ninguno se la queda”.

Ara, després de quatre anys i quan encara no s’havien acabat d’ubicar les bandes de música, es pren la decisió de passar-les a la Conselleria de Cultura, un fet que cal esperar no siga una proposta populista i derivada de la remodelació del Consell.

Tant de bo, responga a un canvi de postura i tot seguit es done una modificació radical en la política del PP que atenga les necessitats econòmiques de les Societats Musicals. Poder si es vol es pot. Només cal recordar, com diu Pañella, que ho ha demostrat Compromís, pressupost a pressupost de la Generalitat, quadrant les quantitats amb les esmenes adients perquè ixquen els diners que s’havia de dedicar a les bandes.

Però ells ni han aprovat mai les esmenes ni han pagat puntualment el que deuen a les bandes. ¿Podem esperar a que ara ho facen?