ARTICLE D'OPINIÓ: Casa, treball i pa: llibertat

¿Què preocupa a la gent de Tavernes en la situació actual de crisi? Òbviament com a la resta de l’Estat: l’atur, la vivenda i l’alimentació. El que marca el CIS. En concret pa, treball i casa. Fa uns dies a Madrid, joves i gent assenyada venia a coincidir que aquesta crisi és una estafa ben muntada contra la societat lliure: “ ¿Què pasa? que no tenemos casa. ¿Qué ocurre? que no tenemos curre y ¿ si esto no se apaña? Canya, canya, canya “.

Quantes vegades hem sentit dir que no escoltem el carrer. Era una massa tan gran sense convocar PP-PSOE, ni CCOO, ni UGT que els preocupava, i tant, una marxa digna com aquella. Però segueixen igual d’inconscients fins a tindre un disgust ben gran.

Sabem perfectament que el món de la vivenda ha estat l’esclafit de la crisi. Era la forma que tenia aquesta societat capitalista de llevar llibertat als joves: estar tota la vida pagant una vivenda. Fins a cinquanta anys arribaren a fer-se les hipoteques , sense que no ningú defensara els drets dels ciutadans front al negoci basat en la necessitat. Damunt arribaren a dir que els esclaus en vida vivien per damunt de les seues possibilitats. Ací ningú els recorda el dret constitucional a una vivenda. Callen, els politics de la crisi, demanen el vot i segueixen donant beneficis al capital. Vam plorar només de sentir a l’ex jutge Elpidio José Silva, amb el tema Blesa, Aznar, Rato, Gallardon i comparses sindicals i un partit d’esquerra, com IU Madrid, al qual Gallardón, amb la seua etiqueta de progre, va convéncer.

Hi ha una ètica social que explica clarament que no podem deixar fora de la seua vivenda la gent que no puga pagar al un banc perquè tampoc no hem deixat al banc fóra de circulació financera al no poder pagar. Tots i totes som Estat. La resta poseu-li la música que vulga, que al final serà un Rèquiem.

En no haver seguretat en la feina s’ha deixat massivament de consumir. Tendes, negocis, tallers i fàbriques han entrat en crisi. Junt a la fallida de la banca que fa el negoci amb l’Estat, un negoci legal : jo prenc de la Unió Europea al 0’5 per cent d’interés i li’l deixe a l’Estat que avala la operació al 5%. Sense complicacions. El problema: L’Estat no té diners per a invertir només pagara el deute. I no deixen diners a les Pymes que generen treball ja que ho donem tot a l’Estat. Negoci redó. Però no hi ha un euro per a invertir en treball. Salvem la banca i a les persones..... ja vorem! Temps al temps. Mentre apareix una mena de violència neuronal, com explica el filòsof alemany Han, en eixes persones que no tenen casa , ni treball. A Tavernes hem escoltat que hi ha persones, jornalers que treballen a horts, que han arribat a dir: paga’m el que vulgues però agarra’m per a treballar.

Ara hi ha ofertes de mini jobs fetes a destemp, del president de la Generalitat, per a precaritzar més el treball. Però no és fia la gent d’uns politics que han estat en contacte amb la corrupció i que no representen la gestió pública. Quan ells, mira per on, són la màxima representació pública de l’Estat.

Unes persones que estan en política per a privatitzar, però ¿per què ? Hi ha que col·locar els seus, front a la llibertat i la igualtat d’oportunitats. Les seues Universitats privades han de donar eixida als seus titulats, i evidentment és més fàcil en empreses privades. Damunt els polítics - quina vergonya - passen a dirigir. Per cert en les Caixes,els politics segons la creació estaven per a controlar, no per a gestionar. Ja veus.

Per tant atenció als cants de sirena de baixar impostos, baixar taxes, etc. Recaptar i ben recaptat, aquest any 2013 s’han perdut 75.000 milions d’euros per ocultació al fisco. La idea no és pagar menys, la idea és que aquestos diners donen felicitat al poble en forma de treball, Com bé ha entés l’ajuntament de Tavernes. Les lleis les fan la parlament valencià i cal ser bon mariner per a sortejar certs marejols i portar a bon port la nau: la creació de treball dins de les possibilitats.

Com exemple, el cas del Partit Liberal a Alemanya. En el dos mil nou tingueren un brillant èxit i manaren amb Merkel i els democratacristians bàvars, un tripartit per cert. Van aconseguir tant de vots que, d’acord el filòsof Sloterdijk que presentava a l’Estat com un cleptòman per als alemanys, proposava que cadascú pagara el que volguera a Hisenda i al concepte que volguera. NI els economistes de Xicago. La forma directa d’acabar amb la gestió pública i amb l’Estat. En el dos mil tretze la derrota fou sonada. Ni ho compliren, ni els alemanys estaven per suïcidar-se com a poble.

Per tant que es pague, l’administració que cobre, i un bon pressupost participatiu que done treball: amb treball hi ha pa i casa.

 

Jaume Talens

-