L'ESTAT DE LA QUESTIÓ: Simplement perden les eleccions, la Generalitat i el País Valencià.

Imaginem-nos que l’Ajuntament contracta al nostra paisà i gran cuiner, Ricard Camarena perquè ens done un curs sobre els plats que cuina i que, com no, ens explica els ingredients, les proporcions, quin lliga bé amb un o un altre per fer, per exemple, la salsa adient per acompanyar el plat central... Mil i un detall per aconseguir un gran dinar! 

I en acabar,  a l’hora de definir el plat que ens ensenya, l’Ajuntament li diu que no, que ell no pot definir o posar el nom als plats, que ell és el cuiner i que, no en sap de noms i això dels noms, serà cosa dels redactors que escriuran les receptes del curs. Absurd no? 

Doncs això, és exactament el que acaba de fer el Consell Jurídic Valencià (CJV) amb el seu dictamen sobre la definició que ha fet del valencià l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en el diccionari normatiu. Tornant al símil el nostre cuiner (ara l’AVL) pot explicar-nos els ingredients i com es mesclen (els noms, les regles d’ús...) però no està capacitat per a “batejar” el plat que cuina (o siga la llengua). Un esperpent més de tants com estem acostumats a viure els valencians.

¿En cap més, de burrera? El CJV una entitat jurídica a petició del govern valencià del PP emet un dictamen filològic on diu que l'AVL, la màxima autoritat normativa del valencià, és incompetent per a definir que és el valencià, i que això no és una qüestió filològica sinó política, de l’Estatut. Un autèntic sainet. 

Una cosa que cal saber és que l’AVL és part de la Generalitat Valenciana, una situació completament anormal i excepcional entre les entitats lingüístiques normatives del món, sempre independents del poder polític. I per tant, les decisions són, a tots els efectes, decisions de la Generalitat. 

Diu l'Estatut (Art. 7.8) que l'ACV és la institució normativa de l'idioma valencià. I ací, ens trobem que la màxima institució, la que vetla, la que dicta la norma de la llengua no pot definir-la. El CJV haurà d'explicar com es concilia ser la màxima autoritat d'una cosa i no tenir l'autoritat de definir-la quan eres l'autoritat. 

Una pallassada monumental que allò que és o deixa de ser la nostra llengua quede en mans de juristes i no de filòlegs. I damunt que això ho faça un órgan, el CJV, que per la seua pròpia naturalesa ha de respectar les lleis i la jurisprudència.

Però no, fa un ridícul espantós i més quan la llei de creació de l'AVL reconeix que el valencià forma part d'un sistema lingüístic més ampli, o quan la mateixa AVL ( 9-02-2005) en un dictamen diu que “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra”. 

El CJC, i ell sabrà perquè, també es passa per l’engonal 46 sentències (entre el Tribunal Constitucional i Suprem d’Espanya i moltes del TSJ valencià) que diuen clar i ras que català i valencià són la mateixa cosa i que es pot dir de totes dues maneres. Les sentències dels màxims tribunals contradiuen 46 vegades el que afirma el CJV. ¿Com es menja això? 

Arribats ací només ens cal una darrera reflexió: ¿I tot eixe ridicul a que ve? Només amagar una cosa: que perden les eleccions, que les enquestes ho diuen i cada dia que passa més clar: perd la Generalitat i perd també el País Valencià. I s’agafa a una paret llisa: l’anticatalanisme visceral com a últim recurs per confondre l’electorat. 

El PP pensàvem que mirava etapes de Franco però el PP valencià ha tornat a l’edat mitjana, quan la veritat la dictava l'església (Eppur si muove, o siga I tanmateix, es mou) o el rei. Els membres del CJV, com a nous Galileo davant el PP valencià, es desdiuen i contradiuen la jurisprudència que haurien de seguir com a juristes. Haurien d’explicar en base a quins arguments ho fan.

-