Carlos Taibo, professor de Ciència Política i
de l’Administració en la Universitat Autònoma de Madrid i llumenera de
referència del pensament alternatiu collat i cuit en l’olla assembleària portada
al punt just d’ebullició social arran dels esdeveniments del 15 de maig de
2011; lúcid promotor ell, entre altres persones d’envejable judici crític, d’un
compromís intel·lectual carregat de raons nascudes del més elemental sentit
comú i d’allò que u li sembla irrebatible des d’una perspectiva moral
fonamentada quasi en un pur instint col·lectiu de supervivència (acudeix ara
mateix a la meua memòria, per curiós que us puga resultar, el nom del
il·lustre zoòleg Richard Dawkins, autor del clàssic contemporani “El gen
egoista”); difusor el professor Taibo, deia jo, d’un discurs escrupolosament
argumentat que denuncia la barbàrie desencadenada per les corrents ideològiques
imperants en el món occidental, les quals ens estan conduint, camuflades amb
una o altra disfressa, afirmava el nostre conferenciant,
a la devastació del planeta i, en conseqüència, a la irresponsabilitat criminal
de deixar les generacions futures (sí, els fills i els nets i els rebesnéts de tots i cadascuns
de vosaltres) una herència enverinada per l’actitud salvatgement depredadora de
nombroses manades de llops sense escrúpols que campen al seu gust al llarg del
globus; vaja, aquest mateix home de llums ens donà el dimarts 19 de novembre
una conferència ben aclaridora del carreró sense eixida, valga la paradoxa, cap
al què anem disparats com a coets.
I res de faroles al final del túnel ( si no
són les d’un miratge encegador, paregudes a les dels efectes de certes drogues
al·lucinògenes) ni de brots verds de qualsevol altra planta estimuladora de la
imaginació. No, la cosa està refotuda, i en especial per a la joventut, la
passivitat d’una majoria de la qual no deixava d’inquietar el nostre conferenciant
amb tota la raó. De quin contingut ompliran, deixant de banda els imposats per la
bota militar de les hormones, les seves cavil·lacions tants adolescents dels
nostres grisos dies, doncs? D’un il·lusori “jo em salvaré de la cremada”?
Estan,
clar, les avantguardes de l’ecologisme i el feminisme i les accions coordinades
d’individus contra el desmantellament dels drets civils, als què es va referir
Taibo; i actuen també altres importants fluxos de rebuig a un model de relació,
producció i reproducció que no sembla ser el millor, ni de lluny, per a
perpetuar l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Així d’aclaparadors
són els arguments. Però davant tots ells s’alça la poderosa armada de les
intoxicacions i les desinformacions dels serveis públics i privats en el negoci
de les notícies (què és notícia i per què, es pregunta u?), posats al servei dels senyors de les nostres vides. I,
en mig, una trista legió de víctimes de la seva pròpia ignorància, que es
lliguen la corda al coll donant crèdit i suport a les promeses dels seus
botxins. Angoixós, depriment, descoratjador.
Tanmateix,
el discurs del professor Taibo no fou, al capdavall, derrotista. Ni de bon
tros. Hi ha que fer camí, insistia, i una passa avança darrere l’altra. I després
vingué el torn de preguntes i respostes i l’encontre entre el conferenciant i un
públic que abarrotava la sala arribà a un grau d’harmoniós intercanvi d’idees,
més enllà de les discrepàncies puntuals. Sí, els dimarts els presents fruirem
de bo. Quina festa de l’esperit, senyors, i sense disparar cap foc d’artifici. No,
amb els nostres peuets xafant rajola.
Roger Rodrigo
-
Hola Roger.
ResponEliminaI quines solucions va proposar als problemes que has descrit+
Hola, GORDON GEKKO,
ResponEliminasegons el professor Taibo, els comportaments constructius (o “solucionadors”, si tu ho prefereixes així) que podrien contribuir decisivament a modificar la dinàmica desencadenada per les actituds destructives d’una cuirassada minoria (especuladors i explotadors empoltronits, escampats per tot arreu i emparats en el joc brut dels sicaris i els mentiders professionals posats en nòmina –premsa, ràdio i televisió generalistes, etc.) naixen sempre d’una profunda conscienciació d’aquest greu estat de coses i de la moralment obligada mobilització dels afectats (una immensa majoria), per tal d’oferir la més forta resistència possible (sense necessitat de recórrer a la violència) a una cavalcada cap al col•lapse total, el qual, pensa Taibo, està ben a prop; encara que un poble sumit en la paràlisi induïda pel continu allau de desinformació i el foment institucionalitzat de la por prefereixi mirar cap a altre lloc. Vaja, eixa és la inèrcia perversa que cal trencar, afirmava ell.
Es tractaria, doncs, (i jo m’he referit de passada al tema en el meu escrit) de fomentar la cultura dels moviments assemblearis on es promou la democràcia directa, perquè és una temeritat, advertia Taibo, deixar en mans d’uns partits que converteixen els seus programes electorals en paper mullat tan prompte comencen a governar i que són, per aquesta raó, cada vegada menys representatius dels interessos reals d’una gran part de la població, la defensa de les causes generals. I citava els exemples d’acció ciutadana que han obligat a revisar les agendes del poder, superat i denunciat de forma aclaparadora pels esdeveniments, com ara el 15-M i la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, entre moltes altres.
En resum, una democràcia verdadera, ens contava el nostre conferenciant, no pot consistir sols en dipositar un vot cada quatre anys en una urna i quedar-se creuats de braços mentre els teòrics portaveus de la voluntat popular fan i desfan seguint els mandats dels poders fàctics, al servei dels quals es posen els primers quan busquen, després d’abandonar l’activitat pública, una jubilació daurada. I recorde ara els cognoms d’Aznar i Zaplana i Rato i Serra i Acebes i González i tants i tants altres...
Bé, tot això ens contava Taibo, I ara que cadascú traga les seves conclusions, clar.