ARTICLE D'OPINIÓ: Aquesta la pago jo

 U, que s’entreté fent paràgrafs prou entrebesats i que, per un pur atzar, hi estava a la conferència del mestre Aguilar (¿....?), no deixà d’escoltar, en contrast amb allò que acaba de llegir sobre la xerrada d’aquest venerable home, un discurs desembastat (després d’haver assaborit la nostra eminent estrella de la Capital Central, segons ens informà una veu autoritzada, una bona paelleta i potser, suposo ara amb juganera malícia, els posteriors digestius al calor del més dolç sol d’hivern escampat sobre els nostre preciós paisatge); un  discurs, deia jo, característic d’un digne representant de l’establishment, amb el qual pretenia, crec, difondre una versió apanyada, pròpia d’una barra de bar (de senyorets, per descomptat), d’un procés on es va jugar tot perquè tot estava en l’aire (el pas del feixisme de Franco, un monstruós assassí de masses, a una democràcia tutelada pels de sempre, com són els d’ara mateix). I tot des de la perspectiva –la del nostre feliç dissertador- d’una mena de còmic “enfant terrible” a l’espanyola, és a dir, (i ara reprodueixo les inspirades paraules del meu company de cadira, qui, carregat de sentit de l’humor, provocà el meu discret i apurat somriure) d’una mescla de Mingote passat per Jardiel Poncela amb uns oportuns pessiguets “british” d’un Winston Churchill de Chamberí. Vaja, un beuratge molt difícil d’engolir, com podreu imaginar-vos.

El cas és que, més enllà del plànol anecdòtic, no vaig escoltar res de res interessant. M’agafaven a mi ganes de fer calça mentre sonaven aquestes ones heersianes d’altres èpoques. Sí, un relat gens convincent, mister Mistera. Ah, i el dijous 5 de desembre la nostra eminència de les pàgines impreses ens anuncià que anava entrevistar Rouco Varela. Bon profit li faci la seva penyora. Bé, aquests són els amables periodistes que tenen accés a qualsevol mòmia egípcia.

Què dur ets tu, diran alguns, quan durs i ferotges són els temps que travessem. Si fins l’Ermita i el Calvari de Tavernes ens han furtat a aquells que sol els volíem per a passejar relaxadament i fumar-nos uns cigarrets i escoltar el cant encisador dels pardals... I això va a quedar així?, es preguntarà una minoria alarmada de conscienciats propietaris populars. I jo li responc que, com no ho sabem, caldrà immatricular-nos fins els calçotets per tal de què no ens els lleven “in fraganti” a nosaltres, els ateus, doncs els creients, mentre, van fent patrimoni i rastos de processons, una darrere l’altra, i acumulant i acumulant i acumulant amb l’armada municipal a una vora i a l’altra de les imatges, com té que ser. Sí, ¡visca la separació Estat-Església!, ¡visca!

Ah, i jo, si accepteu un consell, les meves peces íntimes me les canvio tots els dies, per si de cas, no vagi a quedar qualsevol rastre incriminatori en cas d’immatriculació sobtada.

Roger Rodrigo Femenia

-