ARTICLE D'OPINIÓ: El Banc no es amic meu… ni teu tampoc

Ja per l’any 1995 un setmanari francés de gran prestigi, va publicar un informe sobre “Les 50 persones més influents del planeta”. Ningun representant per elecció de ningún país hi figurava. En febrer de 2002 van tindre lloc dos Fòrums que parlaven de la globalització, un en Nova York (econòmic) i l’altre en Porto Alegre (social). El primer deia: que la globalització era l’única via per acabar amb la pobresa i el segon manifestava: que quan més avançava la globalització més guanyaven els rics i pitjor estaven els pobres.

La mundialització s’ha accelerat de forma rapidíssima en aquests últims anys, sobretot gràcies a les noves tecnologies de la informació i de les telecomunicacions, a la globalització, a la nova configuració geopolítica (caiguda del mur de Berlin) i l’aparició dels mercats lliures desregularitzats.

Els mercats, eixa paraula que està tot el dia rondinant en els mitjans de comunicació i en boca dels politics, que pareix que siga un ent abstracte i invisible, però que té cara, noms i cognoms i que es  el vertader poder, el que ens marca la vida diària i que està detentat pel conjunt de grups econòmics , empreses, inversors-especuladors globals que són els “nous amos” del planeta (que posen les regles de joc i les canvien a mitjan partit, segons els seus interessos) per damunt de governs i estats (Aquests o be col·laboren amb ells o  be administren la misèria que ens deixen) que es reuneixen tots els anys en Davos i marquen les polítiques del Fondo Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç. Es a dir, eixes persones influents que nomenaven al principi i que no les ha elegides ningú per a que ens dirigesquen. Eixos que estan deteriorant l’estat de benestar aconseguit, que són insaciables i que cada vegada més van augmentant la diferència econòmica entre ells i la majoria de les persones.

A nivell de l’Estat espanyol els grups esmentats pricipalment serien: els grans bancs i les grans empreses (La Caixa, Santander, Bankia, Repsol, Movistar, etc..)  . Aquests han posat en el mercat una gran varietat de productes financers, entre ells: els de sempre, alguns complexos, altres tòxics, però sempre amb la mateixa finalitat- beneficiar-se.

 Amb eixe afany de no tindre mai prou, amb eixa voracitat sense escrúpols, un  d’ aquests productes que més ressò ha tingut en alguns mitjans de comunicació, per el tipus de persones afectades, ha estat les anomenades “ Participacions Preferents”, emeses per les entitats bancàries i les empreses i comercialitzades per les primeres.

Aquest producte es venia com una espècie de termini fix, on el rendiment no era molt alt però  tampoc podia anar per davall de un tant per cent determinat, que el capital nominal es podia reemborsar fàcilment, es a dir, un producte bastant conservador, els Directors dels bancs ho oferien, basant-se en la confiança que generen, a la gent major, molt d’ella jubilada. La sorpresa ha estat quan a l’hora de retirar el capital que havien deixat, els han dit que no ho  podien fer que eren emissions de caràcter perpetu, que cotitzen en un mercat de renda fixa integrat en Bosses i Mercats Espanyols (BME) (Poc transparent), que el dividend que ara es diu cupó està subjecte a l’obtenció de beneficis de l’empresa, etc..es a dir, un producte amb molt de risc.

Les solucions que estan donant són: intercanviar les participacions per accions a la baixa, si són emissions dels bancs o descomptar al voltant d’un 20% del capital nominal si són d’empreses. 

 Més d’un milió de persones que havien depositat els estalvis de tota una vida,(Ningú hauria arriscat els diners amb una información transparent) han estat enganyades i estafades . Mentrestant els organismes com el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), encarregats de vigilar-ho no han dit res.

Aquestes entitats bancàries ja no es conformen en que els paguem per fer negocis en el nostres diners (quotes de manteniment, targetes, internet), ni quedar-se amb la vivenda i fer-nos seguir pagant la hipoteca,ni en rebre 110.000 milions en quatre anys de  diners públics ( quan són empreses privades), ni en rebre préstecs del Banc Europeu al 1% per a donar crèdits i en lloc d’això invertir-los en altres productes que els donen el 5 o 6% de benefici,ni en fer pujar la prima de risc (molts analistes temen que part del deute privat – per exemple de la banca- es convertesca en públic), ni en posar-se sous desorbitats i obcens per a la majoria de la gent,ni en tindre plans de pensions exagerats,ni en retallar llocs de treball,ni en fer prejubilacions (que part d’elles paguem entre tots),ni en eludir tota mena de responsabilitats (Sols conec un banquer que haja estat a la presó i a hores d’ara s’atreveix a donar consells en una cadena televisiva d’ultradreta), etc…, sinó que estan també enriquint-se en els estalvis de molta gent major.

Els fets, per molt  que mostren els seus contractes fets en “paper reciclat” I en lletra menuda i atapeïda, fins i tot podran “ser legals”, però mai podran ser, ni étics ni morals.

Tot no es vàlid per molt que estem sofrint una crisi econòmica (no oblidem, provocada pels mercats financers). Hi ha unes normes bàsiques d’actuació, uns valors com: la confiança, el respecte la igualtat, la justícia. Unes conductes a eradicar com: el frau, l’espoli, la corrupció. No hi ha que socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis com estan fent últimament.

Hi ha que regenerar la vida política, que governen les persones que elegim i no els grups econòmics, fomentar l’associacionisme i la solidaritat front  l’egoisme i l’individualisme (“que es salve qui puga”). I sobretot  hi ha que exercir un activisme cívic per combatre tot tipus d’ abusos.

Ferran Garcia Mestre   

-