ARTICLE D'OPINIO: LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

La llibertat d'expressió és un concepte essencial per al funcionament de la comunicació humana. No és possible cap context on els humans, de forma continuada interactuem, parlem sobre qualsevol temàtica, si alhora no s'incardina dins un marc d'obertura i de novetat. Però la llibertat humana afig alguna cosa més, que per a d'aquesta manera arribar a moments àlgids d'expressivitat, execució interactiva, que a més d'associar-se amb elements atzarosos, alhora els trascendeix amb unes formes que podem considerar com a pròpies. Es tracta d'una llibertat d'exclusivitat humana. L'arbitri és com una espècie de mínim d'indeterminació, però per a ser humanament lliure no pot confondre's el mateix l'un amb l'altre. No és cap equació: atzar igual ni equivalent a llibertat, encara que el segon requereix inseparablement al primer.

Així, la llibertat d'expressió no té límits formals que marquen un contingut tal, o haja de seguir un ordre amb uns tals principis sobre quins són els preceptes o conviccions a mantenir (això  va fer en el passat en règims que tots coneixem, i a la definitiva acaben auto-estrangulant-se a sí mateix). Però això no vol dir que els ordres d'expressivitat no tinga límits, sinó el perímetre de la nostra llibertat són just els mateixos que els propis que té la vida. És a dir, el fer-nos càrrec de la nostra finitud i contingència, i amb la conseqüent responsabilitat, que ha de comportar un compromís d'una consciència imperant, i en la que tractem de comprendre d'una manera més efectivament possible quina és la nostra pròpia realitat. Hem de saber que hi ha un ampli espectre d'alternatives, però alhora defendre la nostra postura, i entendre també que no són totes igual de la mateixa manera, realitzables ni desitjables per igual a tothom. Ahí és just on entra la política: la tria, la reflexió, els distints compromisos i plans d'actuació; i com no, l'explicació sobre els esdeveniments. En conjunt les distintes postures és el que confrontem a l'àgora pública, i tractem de lluitar amb distints posicionament estratègics. Això ens porta a considerar quina és la dinàmica concreta segons unes pràctiques que s'en duen a terme, i l'escaient forma en la interpretació sota unes claus particulars. Des d'un punt de vista orgànic, malgrat les diferències que un context genera, si estan ajustades unes polítiques que porta una entitat administrativa, un govern, un ajuntament,... i per l'altra banda si els mitjans i difusió contribueix a la veracitat, invitació a la reflexió, afirmem que ajudarà per tant a coordinar els distints resorts que integra la societat. En compte d'açò, en canvi si la llibertat contribueix a intoxicar el clima social i desinformar a l'opinió pública, és probable que ens posicionarà en un lloc on serà més difícil emprendre favorablement un desenvolupament d'acció col.lectiva. Seria com si s'en perderen energies pel camí, i on la sana discrepància es converteix en prejudici.

Per tant, els límits a la llibertat d'expressió en un món de garanties i llibertats individuals, no és ja sols el que no se'n puguen dir unes tals coses, opinions, o hi haja unes tals línies roges infranquejables, etc; sinó més bé, és l'educació de la població i la consciència d'una opinió pública formada, madura i culta, el que ha de donar crèdit, fer-la assimilable, i atorgar un sistema d'importàncies ponderables. No tots podem escoltar a tothom, hem de simplificar i inevitablement sempre estem obligats a prendre travesses perquè en som massa, i la tria selectiva s'imposa en un món que hem d'organitzar la nostra pròpia finitud. Així es torna urgent davant un públic que hi haja una certa dosi de cultura qualitativa. D'aquesta manera són els propis agents els qui han de fer-se responsables de la seua pròpia opinió. Això és el que s'entén per viure en democràcia. En qualsevol proferència comunicativa, si tenim un públic format aquest tindrà els recursos adequats per a la preponderància d'exigir, almenys que hi haja honestitat intel.lectual. No podem permetre'ns malgastar el nostre temps en visions que no contribuesquen al creixement de mires, a l'amplària i fondària reflexiva sobre la complexitat de la nostra realitat. Saber detectar l'actitud de bona fe, és més difícil encara que comprendre les intencions que hi ha darrere sempre de qualsevol missiva. Ací està a grans trets l'imponent repte per a les societat super-informades del present. Això no vol dir posar cap tanca a la llibertat, sinó que la rellevància social que adquireix el mateix en distints mitjans, i saber detectar la ideologia intrínseca que emeten els intermediaris de la comunicació. Per tant, ha de ser el propi públic madur qui ha posar-los al seu lloc, i en cada context i cada circumstància el diferent crèdit que ha de donar-los. Malgrat tot, no sempre necessàriament ho és entés sempre en positiu, i ajustat a la realitat de la millor forma possible s'esdevé realitat. La maduresa consisteix en l'alerta permanent, i el desaprendre'ns sovint els camins realitzats per la rutina. Descartar el rerefons de l'odi, l'exigència d'una actitud en la que no val tot per igual, la mentida camuflada, és una de les guies per a moure's en el nostre món de la informació, i que s'hi genera dins el nostre entorn quotidià. Habermas a la Teoria de l'acció comunicativa ho exposa: Toda decisión es contingente, podría haberse tomado una decisión distinta. De ahí que ego y alter tengan que tratar de condicionar la libertad del otro para que las decisiones del otro no resulten en detrimento de los propios intereses.

Ens porta per tant, a considerar que un projecte polític que se n'aprecie com a tal, el que necessita és no ja sols fer pedagogia, clarificar la seua postura, l'ètica en les seues accions, impecabilitat en les actituds i motivacions, sinó comporta una forma efectiva que divulgue la seua acció. Si no es fa així contribuirà a desajustar la balança de la dialògica social. Una expressivitat honesta ha de ser consubstancial a l'acció política. És com el verbum creatore de tradició cristiana, doncs acció pública i comunicació social, ha d'haver entre ambdues un principi de continuïtat: l'acció crea llenguatges i les formes expressives indueixen a l'acció col.lectiva. Trencar açò perjudica a tothom. Les condicions d'interlocució són indispensables per a contribuir a ajustar aquestes dues esferes de la realitat social: fer arribar el missatge amb un coneixement adherit sobre el mateix, i alhora la possibilitat de contribuir a donar diferents visions sobre el mateix fenomen. Doncs bé, quan està ben coordinades entre sí, és just tot just es mateix i apreciar les distintes sensibilitats. En aquest ordre de coses, les noves tecnologies informacionals pot ajudar a contribuir a descentralitzar els vells oligopolis informacionals, i alhora involucrar un major nombre de visions internament divers, i que en són impregnats als propis projectes que una estructura és capaç d'incorporar-los harmònicament per a fer societat.

El tio Cento

-