ARTICLE D'OPINIO: L'AIGUA TÈRBOLA I REBOLICADA DE TAVERNES

  L'aigua del riu polític sol baixar tèrbola i rebolicada en temps preelectorals, i una mostra ben evident d'açò que acabe d'escriure, la podem trobar a hores d'ara a Tavernes.  Unes quantes petites convulsions han sorprés darrerament els ciutadans d'aquesta localitat de la Valldigna.

 Primer fou l'abandonament (a la desbandada, gosaríem dir) de gran part dels militants d'Esquerra Unida per diferències internes; partit, val a dir i recordar, que ostentà una hegemonia gairebé absoluta en els mítics temps de la transició (Ille tempore!). Després va ser el nomenament com a candidata a l'alcaldia per al PSPV-PSOE d'una persona, Carmen Canet, coneguda pel seu posicionament clarament religiós i catòlic (“escorament” d'un partit suposadament d'esquerres cap a la dreta? Més encara?), i la posterior dimissió de la secretària de Formació i Cultura, Rocío Matamoros, d'aquest mateix partit.

 També vingué per aquells dies la presentació de la llista d'una nova formació política, Iniciativa per Tavernes, formada en part pels antics membres d'EU i que comptà amb la presència de, l'admirada per molts, Mònica Oltra, diputada al Parlament valencià; coneguda per haver-los fet la raó en més d'una ocasió als membres del govern de la Generalitat.

 I per si tot açò fóra poc, un nou partit aguaità el nas davant dels perplexos ulls dels habitants de Tavernes: Alternativa per Tavernes. Una formació política amb interessos empresarials ben evidents i que s'autotitlla de centre i per tant, i segons molts, de dretes.

  Així doncs, ens trobem davant d'un panorama local que té una esquerra altament fragmentada que aniria –i exceptuant Alternativa– des d'Esquerra Republicana del País Valencià i Esquerra Unida, fins a Iniciativa per Tavernes, el Bloc i PSPV-PSOE (no sé si me'n deixe cap).

 I a l'altre costat (a l'altra banda del ring, anava a posar) un sol partit monolític amb majoria absoluta des de fa unes quantes legislatures: el PP (PrePotent, ufanós, indiscutible, impasible el ademán).

 Estem, doncs, davant d'una situació que sol ser habitual en les nostre terres: la fragmentació i divisió de l'esquerra –sobretot de l'esquerra nacionalista– beneficia la dreta; també nacionalista, per cert.

 Probablement una de les característiques de l'esquerra és precisament la seua pluralitat; però molt sovint això la perjudica electoralment i caldria, al meu parer, fer pactes per tal d'aconseguir uns resultats que permeteren foragitar a aquells que, mitjançant una demagògia barroera i descarada i una bona mancança d'escrúpols ètics, estan fent malbé la nostra terra –el nostre poble– des de fa tants anys.

 Ens cal, n'estic convençut, una victòria de l'esquerra nacionalista. Qui em coneix una mica, deu saber a bastament quina és la meua ideologia política, però per si de cas, ho aclariré una mica. No tracte d'enganyar ningú. Em considere d'esquerres i nacionalista. De l'esquerra aquella nascuda amb la Il·lustració del segle XVIII, millorada teòricament amb el socialisme del segle XIX i tergiversada i en gran mesura traïda per les dictadures comunistes del segle XX. On quedaren les nobles i belles idees anarquistes? I el socialisme anomenat utòpic?

 Això és ser d'esquerres per a mi, cercar el millorament de la societat mitjançant la justícia social i la llibertat de l'individu.

 I sóc nacionalista perquè sóc d'esquerres. I no oblidem, però, que existeixen dues classes de nacionalisme oposats i fins i tot antagònics. El nacionalisme dels estats opressors que intenten devorar els altres països del voltant (com Alemanya als anys 30, com França, com Anglaterra, com Espanya...) i el nacionalisme que sorgeix precisament d'aquells països del voltant que intenten defensar-se (i no morir, i no sucumbir) dels estats invasors.

 I una vegada clarificada la meua postura, ho repetiré una altra volta: a l'esquerra nacionalista ens cal unir-nos per a ser més forts i derrotar la dreta nacionalista que està destruint la nostra terra. No es tracta, doncs, de renunciar a cap ideologia, sinó de pactar i fer coalicions. Sabem massa bé qui és l'enemic, així que no l'hem de cercar dins de nosaltres mateixos. Més clar, aigua.

Sico Fons