L'altre dia, una certa persona ben pròxima a mi per raons d'allò que anomenen llaços de sang, va començar a parlar malament –i ben malament– del president Zapatero i el seu Govern. Era el típic discurs de sempre farcit de tòpics i mitges veritats. Que si la crisi és tota culpa d'ell, que si és un inútil, i un babau, i una mala persona, etc.
Com que el discurs d'aquest familiar continuava, aclaparador, en la mateixa direcció, finalment, em vaig creure en l'obligació d'intervenir; més que res, perquè tenia una mica de pressa i volia finalitzar la vehement diatriba (zapatèrica, anava a escriure) d'aquesta persona.
"Mira", jo que li dic, "no vull ser jo qui defense Zapatero i els socialistes. Ni els vote ni pense votar-los mai. Malgrat que aquestes coses no les pots assegurar mai del tot. No sabràs mai per quins viaranys et portarà la vida o la política, i coses més rares s'han vist en aquest món. Però deixa que et diga que, primer que res i com tots sabem massa bé, aquesta crisi es va iniciar a Estats Units abans d'arribar i estendre's per tot Europa i la resta del món, i que si s'acarnissat particularment a Espanya i alguns altres països del nostre entorn, això és degut sens dubte a què teníem una economia aparentment dinàmica i molt vigorosa, però que descansava tota la seua estructura en uns fonaments de palla i fang, per dir-ho d'alguna manera".
"Culpar d'això només als socialistes em sembla fals i fins i tot injust. Jo, personalment, culpabilitzaria en general a tota la classe política amb poder i també, és clar, a la classe empresarial, sense oblidar-nos-en, però, de la banca".
"I de fet, pense, que com ara, el Partit Popular té tanta culpa o fins i tot més encara que els seus rivals lleugerament –molt lleugerament– a l'esquerra. No hem d'oblidar que qui ens ha governat en molts territoris han estats ells, els populars. Al País Valencià, per exemple, els tenim ací des de fa més de 10 anys i amb la seua política suïcida de basar tota l'economia de la nostra societat en la construcció i els negocis fàcils i ràpids l'únic que han aconseguit –a part d'enriquir-se, ells i els seus amiguets– és crear una infraestructura econòmica brillant en aparença i feble en la seua base que s'ha ensorrat al primer bufit que ens ha vingut de fora".
“Per tant, repetisc, em sembla injust culpar només els socialistes de tot açò que dic, tan injust com fer pagar ara a la classe treballadora el que van provocar o facilitar ells. Per què hem d'escurar els plats sempre els mateixos? ¿Que no ens deuen voler fer creure que ara tenim la culpa nosaltres? Ara, i com de costum, aquesta crisi s'ha convertit en la gran excusa per a propiciar una reforma laboral que pretén essencialment el mateix de sempre: retallar els drets del proletariat. Mireu que poc han protestat i que contents s'han quedat els empresaris amb aquesta reforma".
"No m'agraden els socialistes, ja t'ho dic, però és que els altres encara són pitjors. Però que molt més pitjors, eh! I no em digues que no els coneixes perquè l'únic que has de fer per això és pegar una miradeta per la Generalitat valenciana. Però amaga't la cartera per si de cas! Que massa bé que els coneixem”.
"És per això que crec", vaig continuar, "que si s'ha de votar – perquè ben lícit és, per cert, no fer-ho–, les persones amb certes inquietuds socials i culturals deuríem decantar-nos pel vot més d'esquerres, i en el cas dels valencians, també més nacionalistes. Crec que ja ens han demostrat abastament de què són capaços i incapaços de fer els dos partits majoritaris de sempre".
Bo, tot açò és, bàsicament, el que li vaig amollar a aquest familiar sobre el tema; i sabeu, finalment, què em va respondre? Que el que li importava realment era que li havien rebaixat el sou de la pensió que cobra i això no ho perdonaria mai a Zapatero i els seus socialistes. Fantàstic, vaig pensar jo, amb arguments com eixe què hi pots replicar? Haver començat dient això! Cadascú que vote a qui vulga i per les raons que li done la gana, però pense que quan inicies una argumentació política, has d'avisar si ho fas des d'un tema tan personal com és la pensió pròpia, i així el teu interlocutor ja sabrà a què atenir-se i ens estalviarem moltes paraules innecessàries. Dic jo!
Aquest familiar, per cert, va acabar reconeixent, que de moment ja no pensa perdre el temps votant més a ningú. Ben fet! Jo que vaig pensar. No votar em sembla una opció tan vàlida com qualsevol altra. Au!
Sico Fons
Com que el discurs d'aquest familiar continuava, aclaparador, en la mateixa direcció, finalment, em vaig creure en l'obligació d'intervenir; més que res, perquè tenia una mica de pressa i volia finalitzar la vehement diatriba (zapatèrica, anava a escriure) d'aquesta persona.
"Mira", jo que li dic, "no vull ser jo qui defense Zapatero i els socialistes. Ni els vote ni pense votar-los mai. Malgrat que aquestes coses no les pots assegurar mai del tot. No sabràs mai per quins viaranys et portarà la vida o la política, i coses més rares s'han vist en aquest món. Però deixa que et diga que, primer que res i com tots sabem massa bé, aquesta crisi es va iniciar a Estats Units abans d'arribar i estendre's per tot Europa i la resta del món, i que si s'acarnissat particularment a Espanya i alguns altres països del nostre entorn, això és degut sens dubte a què teníem una economia aparentment dinàmica i molt vigorosa, però que descansava tota la seua estructura en uns fonaments de palla i fang, per dir-ho d'alguna manera".
"Culpar d'això només als socialistes em sembla fals i fins i tot injust. Jo, personalment, culpabilitzaria en general a tota la classe política amb poder i també, és clar, a la classe empresarial, sense oblidar-nos-en, però, de la banca".
"I de fet, pense, que com ara, el Partit Popular té tanta culpa o fins i tot més encara que els seus rivals lleugerament –molt lleugerament– a l'esquerra. No hem d'oblidar que qui ens ha governat en molts territoris han estats ells, els populars. Al País Valencià, per exemple, els tenim ací des de fa més de 10 anys i amb la seua política suïcida de basar tota l'economia de la nostra societat en la construcció i els negocis fàcils i ràpids l'únic que han aconseguit –a part d'enriquir-se, ells i els seus amiguets– és crear una infraestructura econòmica brillant en aparença i feble en la seua base que s'ha ensorrat al primer bufit que ens ha vingut de fora".
“Per tant, repetisc, em sembla injust culpar només els socialistes de tot açò que dic, tan injust com fer pagar ara a la classe treballadora el que van provocar o facilitar ells. Per què hem d'escurar els plats sempre els mateixos? ¿Que no ens deuen voler fer creure que ara tenim la culpa nosaltres? Ara, i com de costum, aquesta crisi s'ha convertit en la gran excusa per a propiciar una reforma laboral que pretén essencialment el mateix de sempre: retallar els drets del proletariat. Mireu que poc han protestat i que contents s'han quedat els empresaris amb aquesta reforma".
"No m'agraden els socialistes, ja t'ho dic, però és que els altres encara són pitjors. Però que molt més pitjors, eh! I no em digues que no els coneixes perquè l'únic que has de fer per això és pegar una miradeta per la Generalitat valenciana. Però amaga't la cartera per si de cas! Que massa bé que els coneixem”.
"És per això que crec", vaig continuar, "que si s'ha de votar – perquè ben lícit és, per cert, no fer-ho–, les persones amb certes inquietuds socials i culturals deuríem decantar-nos pel vot més d'esquerres, i en el cas dels valencians, també més nacionalistes. Crec que ja ens han demostrat abastament de què són capaços i incapaços de fer els dos partits majoritaris de sempre".
Bo, tot açò és, bàsicament, el que li vaig amollar a aquest familiar sobre el tema; i sabeu, finalment, què em va respondre? Que el que li importava realment era que li havien rebaixat el sou de la pensió que cobra i això no ho perdonaria mai a Zapatero i els seus socialistes. Fantàstic, vaig pensar jo, amb arguments com eixe què hi pots replicar? Haver començat dient això! Cadascú que vote a qui vulga i per les raons que li done la gana, però pense que quan inicies una argumentació política, has d'avisar si ho fas des d'un tema tan personal com és la pensió pròpia, i així el teu interlocutor ja sabrà a què atenir-se i ens estalviarem moltes paraules innecessàries. Dic jo!
Aquest familiar, per cert, va acabar reconeixent, que de moment ja no pensa perdre el temps votant més a ningú. Ben fet! Jo que vaig pensar. No votar em sembla una opció tan vàlida com qualsevol altra. Au!
Sico Fons
-
No s'admeten comentaris als articles d'opinió
ResponElimina