Se l’abandona.
Paul Valery.
Sempre m’ha recordat aquest poema al nostre amic Joan Vicent Clar. Però aquest cap de setmana amb la conferència de Lluís Roda m’han vingut de nou els records. Un d’ells era normal al vore a l’Ovidi recitant la poesia de Mac. Eixe treball abandonat, no acabat, al tindre unes diferències de com l’havíem de fer a l’any 1992. Acabàvem de publicar el seu llibre i férem una exposició a l’antiga casa de la Cultura. Encara tenim les imatges d’ aquell paper transparent que realçava amb negre els poemes de Mac. Recorde que havia buscat i trobat una persona al poble que li semblava moltíssim a Mac. Volia traure’l d’escorç escrivint. Era com el meu particular homenatge a Joan Vicent Clar. El mateix que tinc quan estic a la meua glorieta particular dels Sequers, al costat del ficus tan gran d’enfront de la Creu . L’he batejada placeta de Joan Vicent Clar, això ho saben pocs: els meus fills, i algun amic de quadrilla. Ara m’agradaria i li llance l’oferta a l’alcalde Manolo Vidal, que de segur sé que tindrà tant d’interés com un servidor, a què porte el seu nom.
I perquè dic servidor? Recorde que la darrera presentació de Tac Carbònica, els meus amics, em convidaren i em vaig oferir , en especial a Vicent Franco, com el bidell de Tac Carbònica. M’ha agradat servir a la gent que té iniciativa. Però amb Joan Vicent Clar, recorde que tenia una gran pressió artística. I es pot entendre perfectament. Quan guanyà el premi d’Octubre una persona tan jove com ell, a la sala dels premis estava una persona que ha fet moltíssim pel valencià als anys 60 i posteriors, ( en això estic ara), com es Vicent Pons, el Mallol. Aleshores no hi havia telèfons mòbils i li diu Eliseu Climent que porte a aquest poeta del seu poble al sopar que ha guanyat el premi de Poesia. Res més que es deixa el sopar agafa el cotxe des de València a Tavernes, ens busca a nosaltres i ens dediquem tots amb l’alegria a trobar a Joan Vicent Clar. Se n’anà cap a València amb Vicent. Tants anys amb jocs florals i teníem un jove premi d’Octubre. La resta fou per la nostra part demanar que ara venia l’obra important, d’ací entenc una certa pressió. Recordem que tot art radica en superar el fet amb anterioritat, i el nivell de Mac era d’una autoexigència brutal.
Després recorde perfectament quan Lluís Cuellar li va trobar feina a Correus de Tavernes. No sé si va acabar de treballar una jornada. Sentia que perdia el temps pel que deixava de fer respecte al seu ofici de poeta al posar-se a treballar repartint cartes. Sobra dir que tots els amics, els coneguts i inclús els saludats de Mac, si haguérem albirat el desenllaç, haguérem muntat una fundació, haguérem portat diners per no perdre, si es que es podia, una persona com Mac. En especial recorde dels últims moments l’amistat més personal amb Roger Rodrigo i Lluís Cuéllar, ai la música ! Tota la seua obra plena.
Respecte a l’Ovidi. Estàvem dirigint a Barna el doblatge de Casablanca per inaugurar la Televisió Valenciana, seria cap al 1989. Ovidi que va fer el Sam, junt a Silvia Castello d’Ingrid, i a altres valencians que encara tenim amistat. L’Ovidi em va ensenyar la seua forma de recitar, em va dir que l’havia aprés de Fernando Fernan Gómez. Jo tenia el seu LP de Papasseït, i puc presumir de com recite MARXA NUPCIAL, perdoneu.
Temps després cap al 1992 el Miquel Bononat, regidor de Cultura, em va parlar de la presentació del llibre del Mac i quedarem que seria molt interessant que ho fera l’OVIDI i que entrara en contacte am la poesia del Mac. Tot perfecte excepte que a l’endemà anava al metge i li reconeixien el càncer de gola al pobre Ovidi. Tinc una anècdota molt bona a las Cinco Hermanas. Fou el penúltim recital. L’altre ja malat fou a Comissions Obreres de València. Li vaig enviar el llibre i li agrada força. Però tampoc en va poder ajudar massa. Com us dic al principi vaig agafar el meu equip de enregistrar de Sonomàgic i férem tot el treball que vareu vore amb TCR, els numerets que eixien per a muntar les imatges. Certes enveges feren que abandonara el video que tenia totalment preparat per a muntar. Mac, va vindre a les filmacions de les meues pel.lícules, però no era això artísticament el que a ell li agradava. Estàvem més d’acord amb la política, ja que en moments de forta pressió de l’independentisme i els PPCC, ell, com a nota en el seu premi de poesia, era un nacionalista d’esquerres. Val a dir que va prendre Compromís polític i va militar a la UPV. En aquest camp compartiem més afinitats.
Res més que agrair a Francesc I Empar, així com a Fabiola, ja que per la seua llavor m’han eixit aquestos records. O no és una de les funcions de la poesia?
I perquè dic servidor? Recorde que la darrera presentació de Tac Carbònica, els meus amics, em convidaren i em vaig oferir , en especial a Vicent Franco, com el bidell de Tac Carbònica. M’ha agradat servir a la gent que té iniciativa. Però amb Joan Vicent Clar, recorde que tenia una gran pressió artística. I es pot entendre perfectament. Quan guanyà el premi d’Octubre una persona tan jove com ell, a la sala dels premis estava una persona que ha fet moltíssim pel valencià als anys 60 i posteriors, ( en això estic ara), com es Vicent Pons, el Mallol. Aleshores no hi havia telèfons mòbils i li diu Eliseu Climent que porte a aquest poeta del seu poble al sopar que ha guanyat el premi de Poesia. Res més que es deixa el sopar agafa el cotxe des de València a Tavernes, ens busca a nosaltres i ens dediquem tots amb l’alegria a trobar a Joan Vicent Clar. Se n’anà cap a València amb Vicent. Tants anys amb jocs florals i teníem un jove premi d’Octubre. La resta fou per la nostra part demanar que ara venia l’obra important, d’ací entenc una certa pressió. Recordem que tot art radica en superar el fet amb anterioritat, i el nivell de Mac era d’una autoexigència brutal.
Després recorde perfectament quan Lluís Cuellar li va trobar feina a Correus de Tavernes. No sé si va acabar de treballar una jornada. Sentia que perdia el temps pel que deixava de fer respecte al seu ofici de poeta al posar-se a treballar repartint cartes. Sobra dir que tots els amics, els coneguts i inclús els saludats de Mac, si haguérem albirat el desenllaç, haguérem muntat una fundació, haguérem portat diners per no perdre, si es que es podia, una persona com Mac. En especial recorde dels últims moments l’amistat més personal amb Roger Rodrigo i Lluís Cuéllar, ai la música ! Tota la seua obra plena.
Respecte a l’Ovidi. Estàvem dirigint a Barna el doblatge de Casablanca per inaugurar la Televisió Valenciana, seria cap al 1989. Ovidi que va fer el Sam, junt a Silvia Castello d’Ingrid, i a altres valencians que encara tenim amistat. L’Ovidi em va ensenyar la seua forma de recitar, em va dir que l’havia aprés de Fernando Fernan Gómez. Jo tenia el seu LP de Papasseït, i puc presumir de com recite MARXA NUPCIAL, perdoneu.
Temps després cap al 1992 el Miquel Bononat, regidor de Cultura, em va parlar de la presentació del llibre del Mac i quedarem que seria molt interessant que ho fera l’OVIDI i que entrara en contacte am la poesia del Mac. Tot perfecte excepte que a l’endemà anava al metge i li reconeixien el càncer de gola al pobre Ovidi. Tinc una anècdota molt bona a las Cinco Hermanas. Fou el penúltim recital. L’altre ja malat fou a Comissions Obreres de València. Li vaig enviar el llibre i li agrada força. Però tampoc en va poder ajudar massa. Com us dic al principi vaig agafar el meu equip de enregistrar de Sonomàgic i férem tot el treball que vareu vore amb TCR, els numerets que eixien per a muntar les imatges. Certes enveges feren que abandonara el video que tenia totalment preparat per a muntar. Mac, va vindre a les filmacions de les meues pel.lícules, però no era això artísticament el que a ell li agradava. Estàvem més d’acord amb la política, ja que en moments de forta pressió de l’independentisme i els PPCC, ell, com a nota en el seu premi de poesia, era un nacionalista d’esquerres. Val a dir que va prendre Compromís polític i va militar a la UPV. En aquest camp compartiem més afinitats.
Res més que agrair a Francesc I Empar, així com a Fabiola, ja que per la seua llavor m’han eixit aquestos records. O no és una de les funcions de la poesia?
Jaume Talens
Els articles d'opinió no admeten comentaris.
ResponElimina