Tenia tretze anys d'edat quan em vaig assabentar que venia a ma casa, carrer Llevant numero 7 en aquells temps, el tio de Russia. Una persona professora de llengües clàssiques a la Universitat, que coneixia i dominava vuit idiomes, i venia directament des de Paris a Tavernes. Un comunista de Moscú a Tavernes a l'any 1968 era una novetat increïble. L'apertura de Fraga permetia que jo conesguera el tio de Russia. La meua àvia estava contenta ja que des d'aquells vint anys d'edat no l'havia vist. Sols es tenien noticies d'ell mitjançant les cartes que rebia el seu bon amic Don José Gascón via Paris des de Moscú. Notava que un esdeveniment anava a passar a ma casa, però no esperava que hi arribaren dos policies secretes preguntant per on estava ma mare, i si era allí on anava a quedar-se a dormir Manuel l'Herbesser. Inspeccionaren ma casa i parlaren amb ma mare, normalitat.
Quan va arribar el tio Manuel amb els seus seixanta anys ben complits, els seus cabells platejats, la seua simpàtia i la forma de comportar-se tan diferent als homes de la seua edat que coneixia, a part de l'efecte de tio de Rusia, va fer que li preguera molt de carinyo. Però el que no esperava era que per la vesprada al eixir a passajar la gent guaitava per les persianes quan ell ja havia passat. Ma mare em va dir que era per si portava rabo. Jo em pensava que era per la filla tan alta i guapa que tenia i pel seu fill, nét del tio Manuel, d'uns nou anys, que també ens acompanyava , que li deien Manolito. De qui em vaig fer bon amic ja que parlava el llenguatge dels infants i algunes paraules de castellà. Memòria històrica.
El tio de Rusia no va poder vore a la seua familia directa ja que es pensaven que venia per l'herència, fins que aquests familiars que se l’havien repartida van saber que ell no volia canviar res de propietats després de tants anys. I jo se que això el va fer agradable a part de la seua familia.
I jo em pregunte, no serà això el que esta passant a certs elements del franquisme que caldrà dir-los que no volen cap part d’eixa herència que es van repartir?. Sols reconeixement històric del que va passar i llibertat, sense més. Poder passejar lliurement pel mateix poble que tenim, poder anar als cementeris on descansen tots els nostres, també els seus, que no estan, sense més. I deixem que la història ens retrate a cadascú. I deixem que hi hagen moltes històries i que cadascú trie.
Dos notes per acabar. La primera nit que el tio de Russia es va quedar a ma casa, a l'endemà quan es va alçar el llit estava fet. Li vaig dir enfadat que ho deixara que ja ho faria ma mare. Ara me'l faig jo.
La segona, es que la seua dona que era enginyer industrial la volien totes les empreses per a treballar a finals dels seixanta, ella va triar, no la que més li pagava, sino la que estava més a prop del carrer Alboraia. Com ara al dos mil deu volem treballar a prop de casa.
Tranquil i molta memòria.
Quan va arribar el tio Manuel amb els seus seixanta anys ben complits, els seus cabells platejats, la seua simpàtia i la forma de comportar-se tan diferent als homes de la seua edat que coneixia, a part de l'efecte de tio de Rusia, va fer que li preguera molt de carinyo. Però el que no esperava era que per la vesprada al eixir a passajar la gent guaitava per les persianes quan ell ja havia passat. Ma mare em va dir que era per si portava rabo. Jo em pensava que era per la filla tan alta i guapa que tenia i pel seu fill, nét del tio Manuel, d'uns nou anys, que també ens acompanyava , que li deien Manolito. De qui em vaig fer bon amic ja que parlava el llenguatge dels infants i algunes paraules de castellà. Memòria històrica.
El tio de Rusia no va poder vore a la seua familia directa ja que es pensaven que venia per l'herència, fins que aquests familiars que se l’havien repartida van saber que ell no volia canviar res de propietats després de tants anys. I jo se que això el va fer agradable a part de la seua familia.
I jo em pregunte, no serà això el que esta passant a certs elements del franquisme que caldrà dir-los que no volen cap part d’eixa herència que es van repartir?. Sols reconeixement històric del que va passar i llibertat, sense més. Poder passejar lliurement pel mateix poble que tenim, poder anar als cementeris on descansen tots els nostres, també els seus, que no estan, sense més. I deixem que la història ens retrate a cadascú. I deixem que hi hagen moltes històries i que cadascú trie.
Dos notes per acabar. La primera nit que el tio de Russia es va quedar a ma casa, a l'endemà quan es va alçar el llit estava fet. Li vaig dir enfadat que ho deixara que ja ho faria ma mare. Ara me'l faig jo.
La segona, es que la seua dona que era enginyer industrial la volien totes les empreses per a treballar a finals dels seixanta, ella va triar, no la que més li pagava, sino la que estava més a prop del carrer Alboraia. Com ara al dos mil deu volem treballar a prop de casa.
Tranquil i molta memòria.
Jaume Talens
-
Als articles d'opinió no s'admeten comentaris.
ResponElimina