Vicent Palomares, primer Premi Estel

En un acte a la Casa de la Cultura, EU de la Valldigna va lliurar el primer Premi Estel a Vicent Palomares i Meló.
Vam escoltar de nou en un acte polític a Eduardo Bononad, exalcalde de Tavernes que ens parla de la memòria històrica i dels seus anys com alcalde. La gent que va acudir, un centenar, va escoltar de nou a un antic lider d'esquerres del poble, amb una veu un poc deteriorada pel tractament de l’accident de trànsit que l'aparta de l'alcaldia. Però se'l veia en forma en el seu estil de polític que arriba, directe amb el que diu.
Després parla el comandant de la UMD, Pitarch, que entra en un conjunt de cites, que com a professor de la Universitat de València de dret, ens volia demostrar que vivim tot i trenta anys després de la democràcia en una ambigüitat respecte als drets de les families que encara no tenien els seus difunts localitzats. Fou més apassionat, i aplaudit pel públic de la sala.
A continuació prengué la paraula Lluis Torró, diputat d'Esquerra Unida per explicar la situació econòmica, concretant que no estaven per l'ajuda de quatre-cents euros als aturats, sino per que els ajuntaments pagaren set-cents euros en treballs d’activitats comunals i dos hores de formació professional pels aturats i aturades.
Un poeta, Francesc Bononad, va parlar de cultura en un acte on només parlaven politics: un llarg i erudit filosòfic poema dedicat a qui havia de haver sigut la figura central de l'acte, Vicent Domenech Plaomares Meló.
El periodista i secretari de cultura d'Esquerra Unida, Victor Mansanet, va ser el presentador i feu un homenatge a Miguel Hernández. Mentre parlava apareixia a una pantalla els 34 morts de la Republica a Tavernes, i en un moment donat a la sala es sentia a un home dir: “Eixe es mon pare”.
L'acte va resultar llarg per les intervencions polítiques dels diferents parlaments i finalment, Candido Jiménez, regidor d'Esquerra Unida a Tavernes, donava el guardó al mestre i periodista, Vicent Palomares. El premiat va contar la seua vida, com arriba a ser periodista, quins foren els seus professors i de com de 108 estudiants del seu curs, n'acabaren vuit pel fet de la censura. Ens introduí de forma amena de com ell, unhome de cultura, s'havia trobat en temps de una política que feia dificil treballar, conta unes quantes anècdotes de censors i censures que feren riure de vergonya al públic de la sala. I acaba dient que les dictadures sempre ataquen als mestres i als periodistes i ell havia estat això: un mestre i un periodista. Va comentar també sobre el seu llibre inèdit “La Vall Eterna”.
I tot va acabar en un sopar de germanor en un conegut bar de la Plaça de l'Ajuntament, sopar al qual aquesta Cotorra no fóu convidada.