INFORME: La Valldigna zona sísmica. Història dels terratrèmols patits al llarg de la història.

 

 

La Valldigna ha estat  històricament una zona de terratrèmols. Molts resulten imperceptibles per a l'ésser humà per la seua escassa intensitat, uns altres al llarg de la història han estat devastadors i, fins i tot, es troben entre els de major intensitat de la península Ibèrica.

La Valldigna es troba en zona sísmica i, tal com hem publicat fa només uns dies, d'ací el interès de l'Institut Nacional de Geologia de instal·lar a la nostra ciutat un accelerògraf que informe d'allò que ocorre sota els nostres peus.

La Valldigna està situada, geològicamente, en la zona de contacte dels sistemes Ibèric i Bètic. Pel sud, constitueix l'extrem més nord-oriental de les serralades Bètiques, amb el massís del Mondúver,  una estructura en dom (Dom de Xeraco) formada per un ampli plec NO-SE al qual  se superposa un altre de direcció ENE-OSO. Mentre pel nord arriben fins a la Valldigna els plecs de les serres de les  Agulles i el Cavall Bernat, plecs de direcció NO-ES.

Tota la zona presenta una complicada estructura de plecs, amb falles actualment ocultes pel farciment del quaternari. I al llarg de la història, i fins i tot avui dia, se succeeixen els tremolors, encara que moltes vegades siguen imperceptibles. Però sempre no és així, i la història ens n'ofereix de gran intensitat segons l'escala macrosísmica europea (EMS), que ofereix dotze graus d'intensitat. I en són aquests, dels quals en parlarem.

 

 

 
Els grans terratrèmols en la història de la Valldigna

Encara que no existeixen grans cròniques, tenim una detallada relació gràcies al “Catàleg dels Abats de Valldigna” (1669) obra perduda del pare Jerónimo Espí, però de la qual en parla i reprodueix textos la “Història Cronològica dels abats del Reial Monestir de N. Senyora de Valldigna” del pare Esteban Gil, sobre 1750-1752.

Terratrèmol del 7 de novembre de 1330

El pare Espí diu que va tindre lloc durant els idus de novembre, és a dir el 7 de novembre, quan els frares estaven en Laudes “va succeir un terrible i espantós terratrèmol”. Seria per tant cap a les 3 de la matinada essent abat Joan Font i els seus efectes van ser la destrucció de la primera Església monacal.

Avui dia es valora aquest terratrèmol com a més destructiu del que sempre s'havia considerat perquè va implicar un canvi total en la configuració de la planta del monestir. Si no hi apareix en moltes fonts històriques segurament es deu a que durant la guerra de les Germanies (1519 a 1523), com diu Martí de Viciana, es van destruir arxius inclòs el de Valldigna, com també ho apunta Toledo Girau. La població parlava àrab i els escrits de les mesquites van ser destruïts amb l'expulsió dels moriscos en 1609, i la transformació de les mesquites en esglésies, com apunta Gascon Pelegrí. S'estima que va tindre una intensitat IX segons la EMS, és a dir amb efecte destructiu.

 Terratrèmol del 16 de desembre de 1396.

El mes citat i explicat per la seua intensitat, de les més grans conegudes a la península. Va tindre lloc durant el mandat de l’abat Luis Rull a mig dia, amb una replica forta el dia de Nadal, el 25 de desembre. Els efectes principals foren la destrucció de la segona església i la torre de campanes. Es calcula una intensitat X en l'escala EMS, o siga amb efectes devastadors.

El pare Espi ens el descriu: “El dia 16 de Desembre de l'any 1396 prop de les 12 hores del dia va haver-hi un terrible i espantós terratrèmol que va repetir per tres vegades derrocant molts edificis d'aquesta casa (el monestir), i deixant els altres tan maltractats que quasi van quedar inútils, estant els monjos tan atemorits que deixant la poca habitació que quedava, van eixir a dormir en barraques fora dels murs o prop del monestir. El dia 25 del mateix mes i any, a les 8 hores del dia va succeir un altre semblant terratrèmol i va derrocar la torre gran que estava al cap del dormitori que mira a la part de ponent; va derrocar també l'església que havia reedificat l'abat  Arnau Saranyó.”

Els danys, a més del monestir, indiquen que es van afonar “200 cases de sarraïns” a la Valldigna, es va obrir el terreny i van brollar noves fonts. Si prenem com a referència la possible població de Valldigna en aquells temps, les 200 cases suposaria la destrucció de la pràctica totalitat dels habitatges de les alqueries i poblacions de la vall. 

Terratrèmol del 26 de juny de 1644

El tercer gran terratrèmol de la Valldigna va ocórrer sobre els 5 de la vesprada i era abat Francesc Talavera. Les conseqüències van ser la destrucció de la tercera església i l'arxiu. El grau d'intensitat calculat en escala EMS va ser d'IX, és a dir moviment sísmic destructiu. Potser fora una replica del conegut com a “Terratrémol de Muro d'Alcoi” del 19 de juny de 1644.

El pare Gil ens narra: “En temps d'aquest abat Francesc Talavera i Castellet, diumenge a 26 de juny de l'any 1644 a les cinc de la vesprada va haver-hi un horrible terratrèmol, que va derrocar l'església d'aquest monestir, gran part de la torre de les campanes, l'arxiu i va maltractar la major part dels seus edificis. Atemorida la Comunitat (religiosa) de tan horrible estrall, i gens segurs, perquè els terratrèmols continuaven per tot el Regne, van traure el Santíssim Sagrament de la Capella de Nostra Senyora de Gràcia on celebraven els divins oficis; i havent-hi barraques sota els xiprers, van dormir en elles fins a estar assegurat el temps”.

Terratrèmol del 13  de setembre de 1724.

El pare Gil esmenta un nou terratrèmol: “En 13 de setembre de 1724 va haver-hi un espantós terratrèmol que va horroritzar a tota la Comunitat”. Era durant el mandat de Felix Garix (1720-1724). És conegut com a “Terratrèmol de Gandia de 1724” i probablement no degué causar grans danys (es calcula en una intensitat IV en escala EMS, és a dir es va notar bastant), però va quedar registrat perquè l'endemà va tindre lloc l'elecció del següent abat Agustí Casanoves.

Terratrémol del 23 de febrer de 1748

Va tindre lloc a les 7 del matí sota el mandat de l'abat Josep Miñana. És conegut com el terratrèmol d'Estubeny i es qui va afonar el castell de Montesa. Se li calcula una intensitat VI en escala EMS, és a dir un sacseig fort. En el monestir va trencar les finestres d'alabastre.

 

L'accelerògraf

L’Institut Geogràfic Nacional (IGN) ha expressat el seu interés d'instal·lar a Tavernes un accelerògraf per a obtindre informació de terratrèmols en llocs pròxims, tot i que no els notem. L’accelerògraf genera mapes de sacseig de la terra i  envia la informació al Centre de Recepció de Dades de Madrid. Allí fan un càlcul automàtic de l’acceleració i la intensitat dels moviments sísmics i elaborar una representació en temps real del mapa de sacseig.

L'interes del IGN per Tavernes es comprova pels fets històrics ocorreguts altres temps, perquè no podem oblidar que Tavernes i la Valldigna estan en una zona de risc sísmic i ací va tindre lloc, l'any 1396,  un dels grans terratrèmols registrat a la península Ibèrica. 

 

La Creu Roja finalitza avui la campanya de Salvament i Socorrisme sense incidents greus en la zona d'actuació

 

El regidor de Serveis Públics, Jose Enrique Cuñat, ha valorat positivament el resultat de la campanya de Salvament i Socorrisme que enguany ha dut a cap la Creu Roja en les platges de Tavernes. El regidor de Compromís s'ha reunit amb els responsables de l'entitat per analitzar la temporada d'estiu que acaba avui dissabte, dia 30 de setembre.

 

 

 

La conclusió més important, i així ho ha remarcat el regidor Cuñat ha estat "que la campanya de Salvament i Socorrisme 2023 s'ha saldat sense cap incident greu a la zona d'actuació de les platges. Ha estat un gran treball el que han efectuat més de 40 socorristes en la temporada alta de l'estiu, unes vegades a peu de platja i altres en les 5 torres de vigilància habilitades, a més de en les 3 platges accessibles".

 

 

 

El regidor ha assenyalat que per a l'any pròxim confia en comptar amb més mitjans "per tal de millorar i garantir la seguretat dels banyistes". El servei de Salvament i Socorrisme que avui finalitza en les dues platges valleres ha suposat una inversió de 340.718,27 euros, dedicats entre altres a les despeses del personal: socorristes, tècnic/a Emergències Sanitàries (TES), socorristes bany adaptat, patró d’embarcació i auxiliar de  bany adaptat, a més de la infraestructura d'embarcacions, ambulància, posta sanitària, comunicacions, etc. que cal per oferir el millor servei.

 

 

 

La Creu Roja va iniciar a prestar el servei amb caràcter d'urgència a principis de l'estiu. L'Ajuntament de Tavernes, a través de l'aleshores regidora de Serveis Públics Noe Alberola, de Compromís,  va arribar a un acord amb l'entitat perquè es fera càrrec del servei després que l'empresa concessionària va fer fallida i, va renunciar a escasses setmanes de l'inici de l'estiu.

 

 

L'ESTAT DE LA QÜESTIÓ: La Mancomunitat de la Valldigna, quins serveis pot i deu prestar a Tavernes?

 

 

El PP de Tavernes vol que Tavernes torne a formar part de la Mancomunitat de la Valldigna, una entitat que és política - no  històrica, ni cultural- constituïda amb la voluntat política d'Ajuntaments per compartir serveis. El que no diu ni concreta el PP quins nous serveis s'hauran de mancomunar  per millorar els que l'Ajuntament o altres mancomunitats ofereixen ja als veïns o veïnes de Tavernes

Les mancomunitats es basen en lleis,  i aquestes poden canviar, com pot canviar la voluntat dels pobles de hi pertànyer o no, segons els interesse. I ací a la Valldigna està ben clar: els quatre pobles pertanyen a altres mancomunitats, cas de la Ribera o de la Safor, perquè aquestes els presten uns serveis que la Mancomunitat de la Valldigna no dóna.

Treballar amb els municipis veïns per a afrontar els nous reptes en matèria de turisme, laboral, empresarial, de transport públic i de gestió d’instal·lacions esportives són paraules molt boniques, molt populistes i queden molt bé cara a la galeria, però... i la concreció? Tot això en quins nous serveis es concretarà? Ho permeten les lleis i en serà competent la Mancomunitat (article 2 dels estatuts)?  

Tot no és parlar, com tampoc tot no es pot mancomunar. Per llei o per falta de recursos. Tenim com a exemple, les policies locals o els serveis de vigilància rural: les mancomunitats no tenen competències en matèria de policia local. I no ho diguem nosaltres: ho ha dit el TC. ¿Té competències en el transport públic? I en el món empresarial? Segur que no.

Per tant, abans de res el PP que explique quins són els nous serveis que vol oferesca la Mancomunitat de la Valldigna, i que estiguen contemplats dins dels objectius que té per llei. I a banda saber,  si tindrà capacitat econòmica, els recursos  i la logística per prestar-los, i pensem que mancomunitats més grans i més potents no ho fan. I el cost per a Tavernes, i per a la resta de pobles. Per tant, i tornant al títol de l'article, cal considerar com a pràcticament impossible que la Mancomunitat de la Valldigna puga prestar cap servei nou a Tavernes.

 

Articles de la Mancomunitat de la Valldigna que donen llum 

Els articles 2 i 3 de l'estatut vigent ens aporta llum sobre els objectius i els fins de la Mancomunitat, o siga allò que els pobles es poden beneficiar a canvi de les quotes que haurem de pagar per pertànyer:

Article 2. Es tracta d’una associació (la mancomunitat) voluntària de municipis per a l’organització i prestació en forma mancomunada de les obres, servicis o activitats de la seua competència, que s’arrepleguen en els presents estatuts.

Article 3. Els municipis mancomunats podran participar en alguna o totes les activitats que constituïxen l’objecte de la mancomunitat, sempre que les obres o servicis siguen independents i això no afecte l’actuació eficaç d’esta.

Tot ben clar: una associació política voluntària, on es paga una quota i, a canvi, s'espera el benefici de la prestació organitzada i conjunta d'obres, serveis i activitats globals. Qüestió a banda és que després, en la realitat, siga així o no. 

 

El reciclatge del fem el tenim mancomunitat al Consorci Ribera-Valldigna

Parlem-ne més de la situació actual. 

El PP no diu res dels nous serveis que vol es mancomunen amb els altres pobles de la Valldigna. I han de ser nous serveis, a banda dels que presten altres mancomunitats. I cal saber quins són.

 

Així, els quatre pobles pertanyen al "Consorci Ribera i Valldigna"  que presta el servei de tractament de residus domèstics i la gestió dels ecoparcs de Barx, Simat i Tavernes. I encara més: Tavernes, Benifairó, Simat i Barx pertanyen a la Mancomunitat de la Safor que els presta el servei de gabinet psicopedagògic, programes de Serveis Socials, el Seafi, l’atenció a la drogodependència, l’equip AMICS, l’agent d'igualtat, etc... I d'ací poc, en tindrem un de nou que no oferirà la Mancomunitat de la Valldigna: l'arreplegada d'animals abandonats, gracies al conveni firmat per les mancomunitats de la Ribera i la Safor.

 

El Seafi, gabinet psicopedagògic, atenció a drogodependència, l'agent d'igualtat, programes de Serveis Socials, entre altres, els presta la Mancomunitat de la Safor

 

 

Pagar quotes, per a quins serveis?

A canvi de la quota que pagarà Tavernes, quins nous serveis rebrà de la Mancomunitat de la Valldigna? Igual el PP vol que els quatre pobles se n'isquen de totes les mancomunitats i refunden una nova Mancomunitat de la Valldigna amb la totalitat dels serveis que ara ens presten les altres...  

 

Això és una utopia, un impossible, però si finalment volen que siga això, una Mancomunitat de la Valldigna potent i plena de serveis complets... que ens diguen on s'ha de firmar! Però la realitat no és eixa, ni de lluny. ¡Si no estem ni reconeguts com a comarca natural i els serveis de l'Administració (Hisenda, Justícia, Ocupació, Sanitat...) els tenim a Gandia, Sueca o Alzira! que comencen a treballar des de la política pel reconeixement de Valldigna com a comarca natural i històrica! I tot el demés caurà pel seu pes!

 

No podem estar només per pagar una quota. Tavernes se'n va eixir per qüestions econòmiques, per la ruïna econòmica i deute deixat pels governs del PP. Pagava de quota sobre els 250.000 euros anuals, tot i que amb Compromís s'havia abaixat en els anys de ruïna vallera, perquè en el temps del govern del PP es va arribar a pagar 450.000 euros. En total  foren 4 milions d'euros els que va pagar Tavernes per no cap servei mancomunat. 

 

Un conveni de tots per potenciar el fet Valldigna

No sabem en quines quines condicions vol el PP que Tavernes torne a la Mancomunitat, ni quins nous serveis vol ens preste, ni tampoc quina quota a pagar.  Que ho expliquen.

Cal potenciar el fet Valldigna, treballar pel reconeixement com a comarca natural. Quan va haver el procés  d'eixida,  Tavernes va proposar mantindre el treball cultural  a través d'un organisme de tots els pobles (amb un conveni entre els Ajuntament de les poblacions...) que continuarà el treball de la potenciació de la investigació, la publicació de llibres i estudis sobre el monestir, sobre la nostra historia comuna, sobre l'economia, etc... També que organitzara actes rotatius i de qualitat sobre Valldigna en tots els pobles reservant l'acte institucional al monestir amb ocasió del Dia de la Valldigna. En definitiva, un organisme de veritable impuls del sentiment com a comarca.  La proposta de Compromís Tavernes es va quedar sense resposta.

Confinament 48

 

Nihilisme significa aquí allò que per a Nietzsche en l’anotació que figura a l’inici de l’antiga edició de Wille zur Macht: la situació en la qual l’home abandona el centre per tal de dirigir-se cap a la X. Però nihilisme en aquesta accepció és també idèntic al nihilisme definit per Heidegger: el procés en el qual, al final, del ser com a tal “ja no queda res”.
El Fin de la Modernidad. Gianni Vattimo

Exili

I

El mes de gener, darreries, es va activar l’alarma mundial per Covid, any 2020, una setmana abans del meu concurs de trasllat a casa, i la primera de febrer estava instal·lat a Tavernes per fer-me càrrec de Joy, i a la darrera del mateix mes, amb caràcter provisional, preveient que aquella es convertiria en pandèmia, cosa que va succeir els dies en què març encetava el camí, i, quan, mesos després, l’alarma va decaure i permeté moviments interns escassos i esparsos (21.06), més tard ens plantejàrem de desplaçar-nos a Agres del Comtat (4.07), Consell des Raiguer (4.08), regrés a Agres (23.08), i Xeraco (17.09.20_15.06.21), finalment, per reincorporar-nos, en plena efervescència opositora, de bell nou a Agres (16.06.21), on passaríem el curs 2021-22, previ parèntesi vacacional, altre mes més a Consell, tot i rebre’ns de regrés al Comtat de la Mariola Septentrional un missatge codificat en forma de recollidor de brossa curull de pèls d’Ona al mig del menjador, i fou així que activàrem l’opció de cercar i comprar casa, casa nova, una altra, a Agres, i iniciàvem converses i negociacions a dues bandes amb els propietaris del bé immoble a què aspiràvem i el banc que, en el seu cas, ens havia d’ajudar (?) a aconseguir-lo, tota una llarga juguesca de tira i arronsa a tres que durà cinc mesos, els mateixos, tardor / hivern, en què començaren les visites a la serra de l’Epifania, la física i la digital, un llarg camí cap una ics en què d’aquell ser ja no quedava res: ens havíem convertit en nihilistes, la nostra darrera chance.

 

 

II

Hi ha altres maneres d’exili, si se’m permet, molt més sinistres, aquelles internes, cuites a casa, enfornades al cor del despit, aquell no viure en no aturar-se, el desassossec d’una mena de zòster en l’anhel de partir, la no pertinença al lloc, no haver ni ics cap on adreçar-se, ni ésser ja res ni en la memòria, la cancel·lació de l’avenir, una frontissa insuperable, prendre consciència de la nul·litat sostinguda en la imatge, saber que el temps, amb absoluta certesa, et solsirà el sol des d’on guaitar l’escletxa que queda entre tu i el sol, un terratrèmol que no és ja simulacre que se’n duu el polsim en què t’has convertit, un exili així, del qual no es pot fugir, com la ceguesa d’Èdip, insistent, voraç, insubornable, definitiu final anunciat per bé que diferit a mossegades d’ànsia d’escaparata, justament, aniquilat al bell mig del panòptic, el centre que tot ho pretenia veure esdevingut fracàs, tot i que n’hi ha d’altres menes en què el cuc devora el passat en fer-lo indicible, el temps en què les mirades quasi renuncien a les paraules perquè no poden ser reutilitzades, la condició mínima exigible per poder assignar altre cop un bri d’esperança, dibuixar el retorn, il·luminar la foscúria de la presó que ens acull, feta de ferro corcat per la claudicació de seguir el camí sense rèmores, deutes innominables, tan enfora del comú que causen vergonya entre la gent, la familiaritat travessada d’absència, aqueix silenci que pesa tant com un forat negre, el comerç de la vida transformat en impotència, els dies consumits, els pesos del valor d’ús de les coses, totes les coses, pausades i caigudes, mortes enmig d’un voraginós suposat valor de canvi, allí on del ser ja no queda res.

III

De tots els possibles camins de l’exili quedar orfe de casa, segurament, és el més contundent i temut per qui enceta la diàspora, vist que això significa no tenir horitzó, perdre la pertinença de l’avenir, la casa, òbviament, com el lloc on els noms tenen sentit, l’espai que encara permet de recollir-se al ser i mostrar-se en eixe joc rítmic que li assegura la respiració, el compàs harmònic amb el món, mantenir la mirada i contenir els marges, reapropiar-se l’esperit de l’essència justa i necessària per sostenir la vertical, calibrar els entorns, si hom es desorienta el centre de gravetat desapareix, les coses adquireixen una il·limitada presència en forma de massa inclassificable i els símbols fineixen per ocupar el seu lloc, i tots i cadascun d’aquests golafres de convertir-se en paràsits t’abdueixen i et tornes molla substància amorfa, sense capacitat de moure’s, sotmesa a haver d’escoltar mons indesxifrables a velocitats indescriptibles a un volum insuportable, i aleshores bé pots dir que has arribat enlloc, fet un no res recognoscible únicament pels sense casa, la casa, que aquí no és cap bé immoble que es puga considerar un tangible de mercat, un valor de canvi, sinó aquella casa l’únic valor atribuïble de la qual és el d’ús, la que va amb tu, on siga, com siga, malgrat l’exili, a pesar de les turbulències, sumades totes les contingències, tu i el teu se fets resilients a perpetuïtat, regressar al món oblidat, precisament eixe món del qual varen partir sense ni adonar-se’n tots eixos que es pensen uns no exiliats.

 Josep Franco i Giner

 

DIVENDRES DIA 29: Representació de l'obra teatral "Paradís Terrenal, un musical delirant"

 

El divendres, 29 de setembre, la Casa de la Cultura acull a partir de les  20.30 hores la representació de "Paradís Terrenal, un musical delirant", la nova creació de la companyia  Cashalada, que s'incorpora al catàleg de "Giragira Distribució", la nova plataforma de venda de la companyia vallera "Trencadís". 

Els interessats i interessades poden reservar les entrades a partir de dilluns al telèfon 636 459 548 

 

 

"Cashalada Cia" la formen Noèlia Pérez i Josep Zapater, dos artistes multidisciplinaris amb més de 20 anys de trajectòria professional. En el 2015 decideixen unir el seu talent i formen la seua pròpia companyia, recollint èxits i premis des del seu primer espectacle, “Two Ladies or not Two Ladies”, enamorant a crítica i públic durant més de 5 anys i definint una manera de fer i d'entendre la música, la interpretació i l'art. 

Guanyadors del Premi AVAV a la millor música original 2020 de l'Audiovisual Valencià per la banda sonora de la pel·lícula “Coses a Fer Abans de Morir”. Escriuen, composen les cançons i la música, a més de ser els directors musicals i intèrprets, de “Tic-Tac" i "L'Aneguet Lleig", tots dos musicals guardonats amb el Premi MAX a Millor espectacle musicals, i amb "Merlín, un Musical de Llegenda", guanyador del "Premi de Teatre Familiar" dels "Premis Broadway World". Guanyen el "premi Trogoló" a la millor versió per la cançó “Moon River”, interpretada en el seu musical "Two Ladies or not Two Ladies" i han estat els compositors i directors musicals de diferents esdeveniments i gal·les, com la gala del vint aniversari dels "Premis MAX".

Cashalada és una companyia  multidisciplinar i a més d'abastar la creació d'espectacles, composició de bandes sonores per a cinema o teatre, adaptacions de cançons o escriptura de guions, ha posat el seu saber en la creació de diferents gales o esdeveniments realitzades al País Valencià o a l'estat espanyol.