L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 964

PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 12.377

diumenge, 25 de març de 2018

HISTORIA LOCAL: Un pavelló esportiu d’Ontinyent dura el nom d’un fill de Tavernes (PART I)




In memoriam

Un pavelló esportiu de bàsquet de la ciutat d’Ontinyent portarà el nom d’un fill de Tavernes: Fernando Rubio Gimeno (1949-1973), mort en un desafortunat accident de circulació el  5 de maig del 1973.

La noticia, encara que ha passat desapercebuda per a molts vallers, s’ha pogut llegir aquests dies en diversos mitjans de comunicació relacionats amb Ontinyent i també en la premsa esportiva: Juan Roig, el propietari de la cadena de supermercats “Mercadona” sufragarà els 1’7 milions d’un pavelló de bàsquet per la col·legi dels pares franciscans “La Concepció” d’Ontinyent.

La proposta que el pavelló porte el nom del valler Fernando Rubio Gimeno ha nascut del mateix empresari com a un homenatge al que va ser íntim amic i, com ell mateix ha indicat, “li va inculcar l’amor al bàsquet i també l’amor i l’estima a la llengua pròpia dels valencians”. 

Unes paraules que ens fan pensar en l’amistat i l’afecte existent entre els dos joves que cursaven els cursos superiors de batxiller al centre religiós, i que malgrat el temps passat no ha oblidat l’empresari valencià, com és massa sabut un gran afeccionat a l’esport de la cistella. Juan Roig Alfonso va visitar moltes vegades Tavernes en aquells anys, a Nadal i a l’estiu.

Aquest fet ens servirà, ara i ací, per recordar una part de la història local. Perquè, ¿ qui era Fernando Rubio Gimeno?, segur es pregunten molts lectors, perquè el seu nom els dirà ben poc i més quan ja fa vora 45 anys del seu traspàs. 

Fernando Rubio Gimeno, en un dels Jocs Florals a Tavernes


Fernando Rubio era un jove valler, estudiant d’aparellador a Granada, que en el viatge a Tavernes per assistir a la primera comunió d’un nebot, va tindre la desgràcia de morir en un accident de circulació. Havia de tornar a València en tren, però un amic li va proposar que tornarà en cotxe amb ell i, la fatalitat es va creuar en la vida dels dos, morts al mateix accident.

El soterrar a Tavernes va ser una mostra de dol de tota la població. I no va estar exempta de polèmica perquè va ser un diumenge, un dia que no se celebraven misses de difunts i el rector no  va voler trencar el costum malgrat que l’ofici religiós l’anava a celebrar un capellà amic del finat que havia arribat amb un grup de condeixebles per donar-li el darrer adéu. Tampoc no es va poder celebrar l’ofici religiós en la capella del cementeri municipal i, finalment,  aquests amics van celebrar una missa pel  seu descans etern a la  capella del col·legi de les monges, las Hermanas de la Doctrina Cristiana, de la nostra ciutat.




L’estima de la llengua i del país


Com bé ha recordat l’empresari Juan Roig, aquest jova valler li va fer estimar la nostra llengua. I és que, a banda de que Fernando Rubio era un jove amb les inquietuds de qualsevol jove de l’època, hi havia una altra inquietud que aleshores – i fins i tot ara- no era molt habitual: la preocupació per la nostra llengua, la nostra cultura i la història del país, una inquietud que, cal dir-ho compartia amb altres joves vallers, majorment estudiants com ell.


Fruit d’això va ser la fundació a Tavernes l’any 1966 del que es va anomenar el “Centre de Cultura i Llengua Valenciana” del qual en formarien part joves vallers, els quals iniciaren un incipient moviment cultural, amb l’organització de xerrades sobre temes valencians, o l’organització de concerts, majorment a l’estiu quan tots tenien vacances. S’hi celebraren al desaparegut cinema d’estiu “La Rosaleda” (on ara és el supermercat “Mas y Mas” y un parell de grans edificis d’habitatges).

La gandiana Araceli Banyuls i el Grup València Folk (nucli formador del que seria després Al Tall) a l’estiu del 1971 van ser alguns protagonistes dels concerts, on cal dir que va hi haver un que va acabar amb una visita a la caserna de la Guàrdia Civil pel contingut d’algunes lletres cantades i que no eren massa adequades pels temps que corrien.

La festivitat de Sant Vicent, el dia 6 d’abril de 1970, van organitzar i celebrar una missa en valencià, la primera celebrada a la nostra ciutat, oficiada pel mossèn Ernesto Orts dins del cicle cultural d’aquell any. Per facilitar els fidels el seguiment, es van imprimir els textos litúrgics en un correcte valencià, i que foren sufragats per l’Obra Social de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de València, la posteriorment Bancaixa i impresos en la Impremta Cantos de València.

Cal indicar que el “Cente”, com el denominaven el mateixos membres, creat en 1966  va existir fins el 1973, on les festes locals va ser determinant en la seua desaparició. Ho contem  després.

No cal dir les restriccions que hi havia en plena dictadura franquista quan a temes sensibles com les cultures perifèriques, però que es van poder superar gracies sobre tot a que el Centre va establir unes molt bones relacions amb “Lo Rat Penat”, aleshores una entitat recolzada per les institucions valencianes franquistes de l’època i on, sense alçar ni pols ni remolí, es mantenia la flama valencianista a través dels cursos de gramàtica de  llengua valenciana amb els textos de Carles Salvador, on molts d’aquests joves aprenien, i activitats de caràcter cultural i excursionista a distints punts del país.


Text de la missa repartit el dia de Sant Vicent del 1970

Emili Beüt, Ricard Sanmartí, Sanchis Guarner, Francesc Ferrer, Joan Segura de Lago, Vicent Sorribes, Francesc Giner, el mateix Joan Fuster eren alguns dels personatges que en formaven part en una època on les falses polèmiques sobre el nom i la unitat de la llengua ni es plantejaven, eren qüestions massa clares.  I ningú, ni els mateixos que després defensaren tesis separatistes, posaren mai en dubte aquesta unitat.

El Centre valler mantenia una bona relació amb “Lo Rat Penat” d’aquell temps i a semblança, com feia aquella entitat, va proposar la celebració d’una mena de “Jocs florals” als quals l’Ajuntament franquista de l’època va donar el vist i plau sempre i quan fos un acte que servirà alhora per a la proclamació de la reina de les festes de Tavernes i la cort d’honor.

En aquests ambient, amb restriccions polítiques i culturals, amb una llengua perseguida, es movia tant Fernando Rubio com la resta de joves del Centre. Cal deixar que no hi havia una afiliació a partits polítics, prohibits en aquesta època exceptuant els del règim,  o si algú la tenia no se sap perquè s’ho callaven. Amb el pas del temps, alguns militarien i ajudarien a formar l’agrupació local del PSPV, desapareguda quan el PSPV es va integrar en el PSOE,  i on mai ells s’hi van integrar.


Seguirem explicant la història amb una II Part referida als Jocs Florals del Centre de Cultura i Llengua Valenciana celebrats entre 1970 i 1973, inclosos

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No vindria mal també alguna ajuda al basquet local en memòria d'aquella amistat i relació amb Tavernes. Segur que el club de bàsquet local, que cada dia acull a mes essportistes i xiquets, ho agrairia.

Anònim ha dit...

Recorde perfectament a "Fernandin" jugant pel carrer Convent. I quant a la llengua, és veritat tot el que dius Cotorra. Que DEP.