L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 3.192
PÀGINES LLEGIDES EL DARRER MES: 50.031

dimarts, 13 de febrer de 2018

Punt de vista: "La nova llei" per Sico Fons


Tots ho sabíem, tots en parlàvem, però ningú en realitat s'ho havia acabat de creure. A partir del 2 de gener la nova llei entrava en vigor i tothom hauria d'assumir la situació que se'n desprenia. I malgrat tot, malgrat les xarrades, les converses i les elucubracions fetes sobre el tema, arribà el 2 de gener i tots ens vam sorprendre en veure que havia arribat el moment d'acatar la nova llei del Govern.

Recorde al cap d'un dies, potser el 4 o el 5 de gener, que la meua parella i jo vam anar a un pub que solíem freqüentar i després de servir-nos, el mateix amo del local, les dues cerveses que acostumàvem a demanar-hi, ens vam posar a xarrar de les nostres coses en veu baixa. Ningú, pensàvem, ens escoltava. Anàvem ben errats, però.

El mateix propietari del pub se'ns va acostar amb una lleugeresa, per a mi que el coneixia de tota la vida, insòlita i ens va dir: "Amigos, ya conoceis la nueva situación. Comportaos bien y no me veré obligado a echaros a la calle o llamar a la polícia". Nosaltres, incrèduls i una mica bocabadats, vam assentir en silenci i vam continuar bevent cervesa, tímids i temorencs.

Recorde que de tant en tant mirava de reüll la resta dels clients que hi havia al local i vaig creure veure en tots el mateix estupor dibuixat en llurs cares. Com podíem haver arribat a aquesta situació? Com, de colp i volta, ens havíem convertit tots, ciutadans normals i decents, en presumptes delinqüents vigilats per les forces de l'ordre? I el que era pitjor encara, vigilats pels mateixos conciutadans! Tots contra tots. Tots convertits en policies.

Però la cosa, és clar, no havia esdevingut de colp i volta. La cosa ja venia d'antic, de feia anys, potser segles. Repressió i persecució contra les llibertats del ciutadans per part de l'Estat. Era una cosa ben coneguda de sempre. 

Però en els darrers anys la campanya informàtica –sempre interessada, sempre manipuladora– contra nosaltres s'havia incrementat fins a tornar-se virulenta. Els missatges eren ben clars i precisos. Venien sobretot dels mitjans d'informació afins a la dreta espanyola, però també, sovint, de l'esquerra (de certa esquerra moderada, vull dir): Calia reforçar la unitat d'Espanya. Calia defensar els drets democràtics de la majoria de la població. No es podia permetre que una o unes minories imposaren els seus criteris al país sencer, a la nació. 

Així doncs, el Govern aprovà una llei que pretenia posar ordre davant de tants desficacis i injustícies, deien. A partir del 2 de gener quedava prohibit terminantment parlar en llocs públics en català (i les seues varietats dialectals), gallec i èuscara. L'incompliment d'aquesta llei seria motiu de fortes sancions econòmiques tant als infractors com als propietaris dels locals afectats. Una bona xarxa d'inspectors se'n farien càrrec. En general tot just es permetia parlar en la nostra llengua ("autonòmica", en diuen alguns) a l'aire lliure i en terrasses d'establiments hostalers sense sostre i fitades per un màxim de dues parets. Tampoc era possible expressar-se en la llengua de Joanot Martorell als recintes dels parcs infantils i àrees o zones de joc per a la infància a l'aire lliure ni dins les instal·lacions clíniques, encara que estigueren també al carrer.

El missatge que ens deixà el Govern era ben clar i contundent. En realitat aquesta no pretenia ser una llei restrictiva o prohibitiva, car el veritable motiu d'aquesta llei era o és la de preservar els drets dels no catalanoparlants, majoria de la població de l'estat en definitiva. No es pot oblidar aquest punt fonamental. El catalanisme és una malaltia, com també ho són el galleguisme o el basquisme, i per això el Govern se'n fa càrrec i a part de facilitar la creació de clubs de catalanoparlants, gallegoparlants i bascoparlants (per a parlar-hi sempre en la intimitat, és clar), va posar tots els mitjans al seu abast perquè les autoritats sanitàries ajudassen els afectats a la seua curació. 

No parlar en castellà dins d'Espanya, ens deia el govern de Madrid, no sols és nociu, addictiu i perjudicial per a la salut, també és molest per a la gent que rodeja el catalanoparlant (catalán de mierda, segons l'alegre i simpàtica terminologia de la parla popular de Madrid). Arribar a casa, després d'una eixida nocturna, fent pudor a català, valencià, balear, gallec, etc, o veure un deliciós plat de menjar fet malbé per una conversa no castellana a la taula del costat, són coses que ja no tornaran a succeir.

Després de meditar en silenci sobre tot aquest assumpte, la meua parella i jo, ens vam acabar la cervesa, vam pagar i vam eixir al carrer. Necessitàvem parlar en valencià una mica. Sort que no teníem cap parc infantil proper. L'amo del pub ens va dir amb un somriure una mica forçat: "Adiós amigos. Hasta pronto". El seu accent valencià era brutal i aclaparador. Potser caldria corregir això també? 

Sico Fons

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sito... Tenim l'enemic dins de casa. Per això no hi podrem fer res. T'ho dic per l'últim paràgraf del teu article.